El tren polític

Passant innocentment per l'estació del tren d'alta velocitat (sic) de Vilafant he meditat sobre la magnitud de la tragèdia que Espanya ha perpetrat amb aquest presumpte mitjà de transport del segle XXI. Les línies floreixen per tota la península Ibèrica gràcies a una inversió que si li posem l'adjectiu de mastodòntica ens quedarem curts. Aquests ideòlegs amb poder de decisió que arruïnen amb alegria els comptes de l'Estat amb un mitjà que no s'amortitzarà ni amb 300 anys són els mateixos que han assolit, des del punt de vista tècnic, una fita que serà recordada en els futurs llibres d'història econòmica com un dels grans moments d'estupidesa humana en l'era moderna. Els trens, com si fossin el metro de la unidad nacional, van de l'est a l'oest, del sud al centre, del centre a l'oest i encara aniran més i més a l'oest. No n'hi ha cap (i això, només d'escriure-ho, em fa basarda) que connecti directament l'Estat espanyol amb la resta d'Europa. És un fet tan paradoxal que deixa en ridícul aquella llegenda que diu que els dirigents espanyols del segle XIX van decidir fer l'ample de via fèrria més gran que l'europeu per evitar futures invasions dels bàrbars del nord. Els catalans, com sempre, hem fet un paper que justifica i, de fet, encoratja la nostra constant espoliació. No cal haver estudiat a Esade per veure que aquest aïllament és una tragèdia d'un cost incalculable per a Catalunya. Qui va dissenyar els plànols de l'AVE espanyol (durant una transició que alguns encara aplaudeixen) tenia molt clar que aquest era un tren polític i no econòmic. I els catalans amb influència què van fer? Vigilar que no caigués la Sagrada Família. Al·leluia.