Saber jugar en tots els terrenys

No hi ha cap partit que el Barça no el resolgui havent-lo portat al seu terreny. Ja es poden escarrassar els rivals per convertir qualsevol partit en un esdeveniment avorrit, en un camp de mines, en un frontó, en un anar i venir, en un matx de joc aeri, en un combat de contacte físic, en una successió de trampes i de pèrdues de temps, en un duel d'identitats, en qualsevol cosa que no sembli un partit de futbol. El Barça, en un moment o altre, comença a remenar la pilota en els últims trenta metres de camp per crear aquell joc mig d'hipnosi, mig de vertigen que acaba sent letal per als rivals. Ahir va tardar a crear aquesta situació, mig per mèrits de l'Athletic, mig per l'absència d'un jugador com Iniesta. Però entre el minut 15 i el 30 de la segona part, senzillament el gol del Barça es veia a venir. I va arribar. La sorpresa va ser que l'autor fos Eric Abidal, un jugador amb una negació articular i especial davant la porteria contrària en tota la seva ja llarga carrera. Però ja se sap que quan el Barça es posa en aquest pla tan col·lectiu, qualsevol cosa és possible. Fins i tot un gol de lateral (i central) francès. Va ser el gol que va classificar el Barça per als quarts de final de la copa. L'equip s'ho va creure tant, havia costat tant que arribés, que va fer una cosa que no sol fer normalment, que és donar el partit per liquidat. A Bilbao, no. Fins que l'àrbitre no xiula. Sent clarament inferior al Barça, l'Athletic sap ser prou identitari per convertir-se en un grup incòmode per al Barça. Habitualment no pot fer res més que incomodar el Barça; ahir Llorente va fer un gol que va posar emoció. Però el Barça ja havia dut el partit al seu terreny predilecte durant vint minuts i n'hi va haver prou per decidir l'eliminatòria.

A part del desenllaç, però, el partit també va tenir el seu nus. L'Athletic és un equip molt diferent amb Llorente o sense. Sense l'espigat davanter no pot plantejar-se fer gaire res més que el que va fer al Camp Nou: defensar-se a ultrança i mirar el porter blaugrana de lluny. Amb Llorente i contra el Barça ha de continuar sent molt solvent defensivament, però és capaç de plantejar-li una dificultat estructural. El Barça sap que ha d'estar pendent de les pilotes llargues de la defensa basca cap al seu referent atacant i per això ha de mantenir els dos centrals més enrere del que sol fer habitualment. Llavors, les línies no estan tan juntes i es crea un espai més obert al mig del camp en què cada pilota (sigui quan la puja el Barça, sigui quan la recupera l'Athletic) es lluita cos a cos. És probable que per això Guardiola faci jugar Keita en la majoria dels partits a San Mamés. Però qui destaca en aquesta situació és Sergio Busquets. Habitualment fa tasques de suport a Xavi i Iniesta gràcies a la seva capacitat de col·locació i de jugar la pilota amb facilitat i sol passar més desapercebut ja que són el de Terrassa i el de Fuentealbilla els que solen lluir quan els espais són reduïts. Però quan es juga més a camp obert, com ahir, Busquets es fa molt més visible i omnipresent. Intervé més activament en la recuperació, li fan més faltes perquè sol arribar abans que els rivals a les pilotes dividides. Aquesta és la mena de situació en què s'agraeix tenir un jugador com Busquets a l'equip, però no és l'escenari que afavoreix més un dels punts forts dels blaugrana. Les transicions són més llargues, ja que l'equip recupera les pilotes més a prop de Pinto que d'Iraizoz i es perd el factor sorpresa que sol convertir el Barça en un equip devastador: la recuperació de la pilota prop de l'àrea rival i la culminació de jugades sense que el rival es pugui reorganitzar. L'Athletic no va crear perill a l'àrea de Pinto, però sí que fer allargar el recorregut del Barça cap a la porteria rival. Aquest va ser el matís que va fer endarrerir l'arribada del gol del Barça, que sempre va ser molt superior a l'equip basc, però va viure menys temps en la zona decisiva de l'última passada i la rematada a gol.

A la segona part els dos equips havien d'ensenyar la seva ambició per superar l'eliminatòria. Els bascos van ensenyar les urpes. Els catalans van intensificar la dosi de pilota. Sense prescindir de la combativitat de Keita, Guardiola va omplir més el mig del camp amb Iniesta. Xavi, fins llavors força desactivat, es va eixorivir quan va entrar el seu soci. No va variar la sensació de domini i de superioritat, però sí que va canviar la sensació de perill. El Barça va apropar molt més la pilota a l'àrea d'Iraizoz i els bascos, que fins llavors sempre arribaven a destorbar el jugador que feia l'última passada o la rematada, van començar a perseguir fantasmes. Quasi en cada jugada el Barça creava alguna situació de superioritat i hi havia una passada en què un jugador blaugrana quedava lliure. Així va arribar el gol d'Abidal, en una jugada que va anar de dreta a esquerra i va acabar amb rematada d'Abidal. El Barça va gastar el marge de seguretat encaixant el gol de Llorente, però ja és als quarts de final després d'un partit vibrant, molt típic de la copa. N'hi haurà més.