Govern Mas, expectació
Arreu on vagis, parli qui parli dels aspectes més variats de la política catalana, de la crisi econòmica, del pes feixuc de l'atur, de la relació de Catalunya amb Espanya i/o al revés, de l'estat de la llengua catalana després d'un altre atac genocida del Tribunal Constitucional espanyol, de gent interessada en la situació de les comunitats catalanes de cap a cap del planeta, del tema de seguretat, dels 80 km per hora, de la situació de la universitat a Catalunya, de la sanitat, de l'estat de comptes del país i mil temes més, la veritat és que hi ha una actitud d'espera esperançada davant el nou govern Mas.
Venim d'una dècada política perduda. Pot dir-se que en aquest darrers deu anys ben poc hem avançat en aspectes fonamentals del país. Uns anys perduts en el moment en què ens havíem de posicionar en el món globalitzat. Poques vegades com ara teníem totes les opcions per prendre un camí o altre. I ens vam equivocar. Si el darrer govern Pujol va errar greument amb el seu suport al PP, els set anys de tripartit han estat igual de dolents pel que fa la perspectiva de pactes polítics. En tots dos casos han posat l'aliança amb Espanya, en mans de la dreta o de l'esquerra, per damunt del interessos específics nacionals catalans. Un error que ja va cometre en Companys l'any 1934 i es va repetir l'any 1936. No ens en vam sortir, i no totalment, fins als anys de la Transició, quan l'Assemblea de Catalunya era un organisme unitari que mirava primer la nostra realitat específica i després, a partir d'ella, es feien els acords i pactes amb la resta de les forces polítiques antifranquistes espanyoles.
Tot sE'n va anar a l'aigua amb l'operació Tarradellas, amb el suport d'un ingenu Raventós, que va posar el PSC en mans del PSOE, i lògicament amb la reacció dels nounats demòcrates provinents del franquisme, que també es van sumar al mercat de Calaf de vendre'ns democràcia i llibertat, per després anar passant el ribot de les rebaixes generals. Inicialment a poc a poc, i de bòlid després de l'intent de cop d'estat del coronel Tejero el 23 de febrer de 1981. I el conjunt de les forces polítiques catalanes confiant-hi. Podíem jugar amb el nostre suport polític a Madrid i en Pujol ens tenia encisats.
Era aquest el camí? Si bé els inicis d'autonomia varen aportat notoris avenços, sortíem d'una misèria política tan gran que fins i tot només una correcta gestió administrativa ja ens hauria semblat un avenç, i de fons no trencàvem un axioma, lligats a Madrid de peus i mans. Acabada l'etapa Pujol, el tripartit en fracassar en l'Estatut va arraulir-se sobre si mateix. El PSC cerca la solució en més PSOE, el món al revés; ERC perd el nord en lluites internes i per no saber entendre què havia passat el 10 de juliol en la manifestació d'Òmnium i el dret a decidir; IC a la seva, verda i immadura. CiU optà per una línia de sentit comú, per presentar-se com una força política lluny d'aventurismes de cap mena, deixant, això sí, oberta la porta a escoltar el que pogués manifestar de voluntat i ambició nacional el poble de Catalunya. Ni massa concret, ni massa precís, un llenguatge difús dut per gent que no amaga és sobiranista i que sembla no tremolar davant els gats vells del poder de l'Estat, es diguin Guerra, Zapatero, Rubalcaba, Rajoy o els seus fidels servidors de la caverna mediàtica de la dreta més rància o de l'esquerra més doctrinària.
En aquest missatge la majoria de catalans, pel que té d'inconcret en molts aspectes, hi posaren les seves esperances davant l'allau de problemes que apuntàvem després de deu anys de dormir a la palla. Ara ve el moment dels fets, més enllà del traspàs de poders d'una exquisidesa, tant dels derrotats com dels vencedors, que ens perfila una força interior millor del que ens crèiem.
L'aposta d'en Mascarell és un acte més ambiciós del que sembla, no solament per donar més rigor a la política cultural nacional, sinó per presentar CiU com el lloc on tothom que vulgui fer veritable política nacional té lloc. Moment nacional extraordinari que obre les portes a una ferma acció d'oposició –en cap país d'Europa no hi ha tanta diferència en nombre de diputats entre el primer i segon com a Catalunya–, no en el sentit de fer la viu-viu a l'espanyola, sinó en presentar el repte d'un enfortiment nacional econòmic i polític que s'ha d'arrancar d'Espanya –llegiu des de finançament a comunicacions i infraestructures– per poder projectar-nos lliurement a Europa i el món.
