Queden avisats

El meu propòsit més immediat per a l'any acabat d'encetar és partir la cara del proper individu a qui senti dir que la crisi és una oportunitat. No passa dia sense haver d'escoltar algun apologista de la desgràcia recitant en vers, i també en prosa, les excel·lències de la misèria col·lectiva. Aixeques una pedra i en lloc d'un alacrà surt un garlaire desvergonyit explicant, amb l'ajut d'un PowerPoint, que la fallida econòmica ens ajudarà a créixer i a esdevenir més savis i virtuosos. Que si en sortirem més forts, que si quedaran fora del mercat els aficionats però en millor posició els bons professionals, que n'aprendrem perquè no torni a passar, que si bla, bla, bla.

La crisi, punt final, és una putada. Qui diu el contrari és perquè només l'ha vista al telenotícies o perquè viu de fabricar i copiar frases que fan semblar intel·ligent sense necessitat de ser-ho. Aixecar-se un cop abatut és de valents, però afirmar que rodolar per terra és una oportunitat és d'imbècils. La diferència és tan poc subtil com fàcil de veure. Els infortunis no són mai un bon partit, per molta pell que endureixin i per molta dignitat i coratge que es demostri a l'hora d'entomar-los. Superar adversitats és lloable, idolatrar-les d'estúpids.

Queden avisats els oportunistes. S'hi juguen la integritat física si estic present quan perseverin en els seus vaticinis i prediccions. En el seu llenguatge diríem que ells sí que disposen d'una darrera i única oportunitat: la de callar per sempre i no fer més el ridícul.