Espurnes, pronòstics i globalització

Passat festes, tothom fa propòsits d'esmena i alhora fa balanç retrospectiu i pronòstics de cara al nou exercici. En el nostre cas l'aspecte més sinistre ha estat la insolència dels poders públics i dels fàctics, de comú acord, d'apujar les tarifes dels serveis públics en plena situació de desastre econòmic. En aquest sentit, em limitaré a afegir alguns comentaris relatius a les abusives empreses elèctriques. En primer lloc, per passar llista dels responsables de tot aquest desgavell que són Rato, creador del model, i Piqué, Montilla, Clos i Sebastián, com a ministres del ram que van teixir aquest gran galimaties del dèficit tarifari. El més culpable de tots, sens dubte, Clos, que va signar el decret que subvencionava per valor de 450 euros cada megawatt hora produït amb plaques fotovoltaiques que després es venia al mercat lliure al preu de 640 euros. I, per damunt d'ell, el president Zapatero, que es va obstinar a ser el líder mundial en ajudes a les energies renovables i va aconseguir que, dels 7.000 milions de subvencions, el 41% anessin al sector solar, que només representa el 2,2% de l'energia que es consumeix al país. Ja se sap: els deliris de grandesa d'un govern central absolutament provincià i que aspira a crear, a Madrid i amb model radial, un “imperi on mai no es pon el sol”, ens costen caríssims als contribuents de les zones víctimes de l'espoli fiscal. Però aquí es tracta d'invertir en trens d'alta velocitat a llocs on no hi ha passatgers. A Guadalajara són 14 passatgers diaris de mitjana, a Osca ja m'explicaran, a la línia Ourense-Olmedo (Valladolid), amb una inversió de 650 milions d'euros, pots comptar. I, tanmateix, les embogides inversions continuen a fi de consagrar que Madrid, com Astúries, és Espanya i la resta, en el cas del Principado, és “terreno conquistado al moro”, i en el de Madrid, mirant al nord-est, la resta només una molèstia que cal solucionar. Per cert, al final, el dèficit operatiu que necessàriament es produirà l'haurem de pagar, és clar, els “insolidaris” de sempre.

En resum, que hem passat de tenir l'electricitat més barata d'Europa (en exacta correspondència als salaris més baixos), a tenir la més cara per culpa dels especuladors que s'han embutxacat unes subvencions irracionals i sovint fraudulentes. S'ha reconegut, per exemple, que moltes granges solars (com ara el 40% del total) es van connectar sense haver comprat encara el panell i que, a la nit, generaven electricitat amb grups electrògens i cobraven els 450 euros de prima. I així, mentre es paguen 126.000 milions a l'any de subvencions, es provoca un dèficit tarifari de 20.000 milions més i se'n perden molts milers més a causa de la capacitat no utilitzada de les centrals de gas que es van construir per cobrir les apagades i els talls de subministrament de les renovables. La clarividència del govern central ens ha conduït, doncs, a la irracional i perversa situació sense justificació possible que les subvencions costin més que tota la producció energètica del país. El contrast és evident a Alemanya, on només en un sol any, el 2009, han instal·lat 3,8 GW fotovoltaics (més que Espanya en tota la història) sense que això s'hagi fet servir d'excusa per a cap mena de dèficit tarifari.

Pel que fa als pronòstics, els analistes perfilen tres escenaris diferents. El primer, que els mercats segueixin fluctuant segons els estímuls dels governs i la persistència de la demanda xinesa i que hom pugui albirar a l'horitzó alguna perspectiva de creixement sostingut. El segon, que els mercats no vulguin finançar el dèficit del EUA i arribin a amenaçar l'existència de l'eurozona, cosa que significaria una pèrdua de solvència dels bancs europeus i americans i seria un autèntic desastre. I, tercer, que els consumidors americans es revifin i la Xina fent de pastor faci seguir els inversors cap als mercats tot causant una gran revifalla. Per tant, si el mercat del deute als EUA i la Xina no ensopega, sembla que es podrà descartar un gran ensurt. D'altres experts, com ara Alan Beattie, diuen que, segons les reaccions, les coses poden evolucionar de manera diferent. Per exemple, la crisi argentina del 2001 va desencadenar una recessió i una reestructuració del deute, de les quals el país encara no s'ha refet. En canvi, al Brasil, l'any següent, en van tenir prou amb una injecció de 30.000 milions de dòlars del FMI per recuperar-se. Atesos els precedents sembla, doncs, que els tres escenaris possibles són l'apocalíptic, el de color de rosa i el de la confusió mental. En el primer cas esclataria l'eurozona i tornaríem al proteccionisme. En el segon, un cop restablertes la confiança i la recuperació, el Jocs de Londres serien una celebració de la solidesa europea. I, en el tercer, l'euro podria sobreviure –potser debilitat–, però es perdria confiança en el futur de la UE i començaria a gestar-se la propera crisi global. De fet, tal com indica encertadament Gideon Rachman al Financial Times, el debat sobre la globalització ja s'ha encetat a Europa amb les reaccions contra la llibertat de comerç i la immigració descontrolada i la guerra de les divises amb paritats competitives també s'ha declarat. S'haurà d'escoltar, per tant, la veu dels qui han perdut els llocs de treball a causa de les importacions procedents dels països emergents. Feliç 2011 i pròsper 2015!