Miracle econòmic dels creuers

Sovint, per contribuir a una millora de la situació, tots plegats, i jo un dels primers, tenim tendència a denunciar les coses que no funcionen i a enumerar preventivament les diferents causes del pessimisme. Això fa que, en uns moments de pèrdua de confiança i de desmotivació, sigui necessària més que mai la referència a tot allò que encara va bé i pot representar un motiu d'esperança. He pensat en una historia d'èxit que és el turisme de creuers al port de Barcelona. De manera incipient, ja es van fer unes primeres temptatives durant l'etapa de Munné al capdavant del port i, en forma d'hotels flotants durant la celebració dels Jocs Olímpics, amb un modest nombre de 60.000 creueristes. Però va ser amb l'equip directiu presidit per Joaquim Tosas i coordinat per Andreu Gispert que va començar la gran expansió. Van ser designats en virtut d'una clàusula incorporada al pacte del Majestic que conferia a la Generalitat la facultat de nomenar el president del port. Va ser, doncs, en aquell moment que, a part de les inversions en esculleres, aigües abrigades i molls, es van construir terminals projectades per rebre creuers i que els edificis es van atorgar en règim de concessió a una societat mixta. L'esquema públic-privat va representar un model encertat, i la concessionària actual, Creuers Port de Barcelona, està formada per l'Autoritat Portuària (21%), Transmediterránea, Suardíaz i Aldeasa.

Una gran contribució a l'espectacular creixement del turisme de creuers ha estat la innovació i el progrés de la construcció naval que és capaç de subministrar vaixells per a 6.000 creueristes i 1.500 tripulants. Els que freqüenten Barcelona són d'una capacitat de 4.000 passatgers i, en conjunt, durant el darrer exercici hauran aportat un moviment de 2,5 milions de creueristes. Vol dir que Barcelona ha passat a ser el quart port mundial pel que fa a creuers, només darrere dels tres de Florida (Port Everglades, Miami i Cape Canaveral). Aquesta evolució espectacular s'explica, en gran part, per la visió del port que va fer l'opció dels creuers, tot i ser plenament conscient que les inversions des de l'estricta perspectiva portuària són menys rendibles que les alternatives, encara que per al conjunt del país siguin més beneficioses. Ha estat, doncs, una línia que s'ha mantingut també sota les presidències de J. Coello i J. Valls. El bon servei i les mesures de seguretat de les zones d'atracament han ajudat a captar els grans operadors mundials, Carnival (Costa, Princess i Cunard), Royal Caribbean, MSC i NCL. I han consolidat Barcelona com a port d'embarcament i desembarcament en lloc de simple escala, a pesar de l'handicap que representa la postergació de l'aeroport de Barcelona com a eix de vols transoceànics per part d'Aena i Iberia, que han pres la injusta i perjudicial decisió de privilegiar Madrid-Barajas en detriment del Prat sense adonar-se que, en no tenir Madrid per a la navegació gran cosa més que el Manzanares, tot el que s'obstaculitza al port de Barcelona significa una lesió a l'interès general d'Espanya.

A pesar de la sistemàtica hostilitat del poder centralista, amb una mínima escletxa d'autogovern (ben limitat i controlat, per cert) s'han aconseguit uns resultats espectaculars. I un altre motiu de la bona marxa del sector ha estat, sens dubte, la coordinació de l'ens públic amb la iniciativa privada, i també la capacitat d'entesa i de prestació de serveis que poden aportar les persones concretes. I, en aquest cas, m'estic referint a Carlos Domingo, que segurament ha estat l'home indicat en el lloc adequat i que, en onze anys de dedicació ha tirat endavant l'empresa concessionària. Domingo ha estat president de Metron, ABB i de la patronal espanyola de material elèctric AFME. Procedia dels cables elèctrics (Saenger), del reg per aspersió (Humet), però ja fa uns 40 anys va passar per Tráficos Portuarios, que, llavors, va fer una destacada contribució a la introducció dels containers al port de Barcelona. És llàstima que una conjunció astral entre governamentals i privats tan favorable no trobi a l'administració central l'entusiasta suport que la iniciativa es mereix. Justament quan els experts diuen que la sortida de la crisi només pot passar per la competitivitat (que ens deterioren amb la puja de tarifes dels peatges, carburants o electricitat), l'economia real manufacturera i exportadora (que ens han perjudicat també per falta de connexions ferroviàries d'ample de via europeu des del port fins a França) i, finalment, el turisme (que, igual com passa amb els creuers, pateix de la negligent desatenció de l'autoritat aeroportuària central). Així, doncs, allò que convé a l'economia catalana i espanyola, topa dissortadament amb l'obstrucció de l'Espanya radial. Per terra, mar i aire.