Tres en un

Tot és glòria al Barça amb Xavi, Iniesta i Messi. Es discutirà el resultat final, però crec que cap d'ells, sense el segell del club en què juguen i com ho fan, haurien arribat a tocar la glòria del futbol mundial. Xavi és dels pocs jugadors del món que fa voltar a redós del seu joc els 21 futbolistes restants. El del mateix equip i marcant les pautes del contrari. Mesura, pausa i tempo, criteri, joc d'intel·ligència en un professional que en res destaca de forma extraordinària si no és en la seva intel·ligència única en un camp de futbol. Iniesta és el joc sinuós que trenca les línies adversàries de contenció, més al mig camp que a la banda, però en les dues zones és dels pocs futbolistes existents que ho pot fer. Té elegància i una tècnica exquisides i més velocitat del que la gent li reconeix, així com un sentit profund de la passada entre línies. Un nano que és bona persona i s'ha convertit en un símbol humil i senzill més enllà de la fama que el persegueix. Messi és el jugador total, remata, passa, trenca fores de joc de les defenses més treballades i dribla com ningú. És un noi agraït al Barça que el permeté fer-se un adult normal i el jugador més complet. Fidel, lleial al seu país austral que allunyà cants de la sirena de la selecció espanyola, –la mateixa que ens prohibeix tenir la nostra– quan encara no havia esclatat com a crack universal. Qui és el veritable guanyador ? Els tres en un i ho són tots els tècnics que des que es fundà la Masia, en l'etapa inicial del període de Núñez, han cregut en la feina del futbol base. Per damunt dels mateixos aficionats i no fent cas de la pressió comercial i econòmica de la premsa esportiva. Gairebé tots els mèrits haurien de ser per als entrenadors de tan destacats deixebles. Encara que hagin passat els Reis d'Orient regalo carbó per a gairebé tots els mitjans que reclamaven figures i fitxatges per vendre diaris i fer bullir una olla aliena sense adonar-se que els millors cuiners eren i són els nostres.