Any nou, tele nova

Any nou, tele nova. Una amiga d'aquesta cronista sentida ha decidit fer dissabte de la TDT i s'ha passat ben bé un parell d'hores sintonitzant, conservant i llençant canals. «Feia temps que no m'ho passava tan bé», m'explica amb les galtes encara enceses de l'excitació que li ha provocat la supressió de la teleporqueria i dels canals «ofensius a la meva dignitat de dona, no creient i catalana», em crida com si fóssim en un míting. «Els he fotut tots a mar i em trobo la mar de bé!», insisteix, perquè és bona xica encara que una mica pesada. I ara s'ha quedat a penes amb mitja dotzeneta de canals, gairebé com en la prehistòria de la tele, és a dir, de quan érem petites. Però en el fervor de la bugada ha perdut dos llençols, es lamenta. Un, la tele mallorquina, i això sí que li sap un greu horrorós perquè la noia se m'havia fet fan de les sucoses receptes de cuina de na Paquita Tomàs. I l'altre, Esport 3, el canal d'esports nostrat que també se li ha fos en el marasme digital. «Què ha degut passar? Com els puc recuperar?», em pregunta, a mi, perquè hi ha el costum de pensar que els periodistes som també experts en enginyeria de telecomunicacions, ves quina relació d'idees. Doncs no ho sé pas, li dic. D'aquí un temps ho tornes a sintonitzar tot i tornes a fer la mateixa feinada de guardar i llençar. Potser llavors pescaràs l'IB3 i l'Esport 3 i algun peixet més. I si no, jo què sé!

O sigui que ja fa una bona estona que estic davant de la tele armada amb el comandament amb el qual vaig assassinant canals i televisions, i sí, la veritat és que és prou divertit. Relaxat, vaja. Llenço a la riera molt de fato, però molt, inclosos els canals infantils, que tornaré a recuperar el dia que sigui àvia, si és que n'arribo a ser i els meus fills m'encolomen les seves criatures, i les ràdios. Em quedo, per tant, amb quatre cosetes justes per anar fent, si fa no fa les mateixes que la meva amiga, o sigui les teles nostrades, la tele del poble (tant la que funciona, la sempre competent Canal Reus TV, com la de l'Ajuntament, que només consta de moment d'una caràtula, que no hi ha projecte ni diners, suposo, per fer-la realitat) i algun canal on van passant sèries estrangeres, la gran majoria de les quals ja he vist. Però amb això de la tele sí que més val boig conegut que savi per conèixer. I ho fet més que res perquè ara tindré més possibilitats de veure els mateixos programes que la meva amiga i el nostre ventall de converses s'obrirà encara més, com quan érem petites, sí, i l'endemà comentàvem al pati del col·legi l'últim capítol de Flecha negra, d'Arturo de Bretaña o de Starsky y Hutch, ella sempre partidària de l'Starsky i jo del Hutch, com jo ho era de Fórmula V i ella de Los Diablos, que la divisió de les dues Espanyes també es reflectia a les aules escolars. I ara me les prometo venturosa i feliç, penso mentre acabo de llençar per l'aigüera Marca TV, en aquesta arcàdia dels canals dels bons homes i les bones dones, potser una mica bombolleta i aïllada de la vida real, però com a mínim sana i estàlvia d'estridències, crits, insults i errors gramaticals. A més, he començat l'any amb la lectura de Guerra i pau de Tolstoi, seguint el consell d'un amable lector, Miquel Montserrat. Això promet, Miquel.