Horaris comercials

No fa gaire temps, el director general de la CECA (patronal de les caixes que presideix Isidre Fainé) va declarar que el primer ministre Zapatero deia imbecil·litats. A mi, francament, em va semblar un llenguatge insultant, intolerable i, sobretot, impropi d'un funcionari beneficiat pel sistema. Que si es perden les formes entre dirigents polítics i executius escandalosament privilegiats, ja em diran quina exemplaritat podríem oferir a les víctimes del model social vigent i també injust. Això no significa, però, que en uns termes més correctes, no es pugui criticar la gestió del president, que, segons va dir Jordi Sevilla, en tant que exministre i diputat del PSOE, no sap res d'economia, però en un parell de tardes se li podria fer un curset accelerat. I ara concretament, Zapatero ha tornat a demostrar que, davant la crisi que patim, segueix amb l'anunci d'ocurrències aïllades i de mesures totalment mancades de rigor i contraproduents.

Vegin, si no, aquesta barbaritat que és l'últim conill que l'il·lusionista ha tret del barret de copa. M'estic referint, és clar, a la proposta d'eliminar la regulació dels horaris comercials a fi de produir un augment del consum. Ja m'explicaran què té a veure l'obertura permanent dels establiments comercials amb la capacitat de consum. Sevilla li hauria de fer notar que el consum depèn d'un poder adquisitiu que la política del govern estatal retalla sistemàticament amb congelacions i retallades de salaris i prestacions socials, i amb l'autorització d'uns abusius increments de tarifes de serveis públics de primera necessitat que buiden les butxaques de les classes modestes per engreixar encara més les grans fortunes dels monopolistes i concessionaris d'aigua, gas, benzina, electricitat, telèfons, peatges, etc. Sense preservació del poder adquisitiu i confiança en el futur, no hi haurà consum que valgui. Que no te enteras, Contreras.

Personalment, en la meva condició de conseller de Comerç, Consum i Turisme (1980-86), em resulta penós de veure que, tants anys després del recurs que aquell ministre Boyer procedent de l'esquerra radical i també de la direcció del servei d'estudis de l'INI franquista va presentar contra la primera llei de comerç de la Generalitat, ara ens tornin a vulnerar la competència exclusiva (que vol dir excloent) que en aquesta matèria ens atorga l'Estatut. I, a més a més, que de forma irritant se'ns vulgui dir que ho fan pel nostre bé i per l'interès general. En realitat, aquesta nova burla del nostre autogovern és també un insult a la intel·ligència i una genuflexió davant d'uns poders fàctics, en aquest cas, les grans superfícies, que volen aprofundir encara més en l'holocaust i l'extermini del petit comerç familiar de proximitat. És altament probable que la nova i flamant patronal CEOE no es pronunciï contra aquest nou atac a les pimes, atès que en aquella organització qui mana de debò és el comitè de notables que agrupa els grans negocis portadors de valors eterns i de cotitzacions sense transparència. Tot plegat provoca una sensació d'impotència, de desànim i de déjà vu que m'ha impulsat a rellegir unes pàgines del llibre que vaig escriure ara fa cinc anys (Informe Sanuy. Defensa del petit comerç i crítica de La Caixa. Editorial La Campana) i que temo que conserva tota la vigència del món. N'escolliré unes quantes frases o conceptes, bàsicament amb la intenció de denunciar la gran presa de pèl de trenta anys d'autogovern en grau de temptativa frustrada i d'abús dels poderosos.

Deia jo en aquell moment que la patronal ANGED recordava la polèmica de Cal·licles, que definia la justícia com la voluntat dels poderosos, contra Sòcrates, que l'equiparava al bé comú. I observava que si impera allò que propugna el capitalisme salvatge de la llei de la selva, hi haurà molta gent desvalguda que no tindrà accés al comerç urbà de proximitat. Com aniran a comprar les persones grans que ja no poden conduir o les pobres que no tenen cotxe o els adolescents que no tenen carnet de conduir? I com gosen parlar de l'accés de la dona al mercat de treball com a justificació de la maniobra? Que no ho saben, que el 19 per cent dels nascuts el 2004 a Barcelona eren fills d'immigrants sense vehicle i un 29 per cent, fills de mare soltera (que més que ningú necessita la botiga de proximitat), que necessita, com a família monoparental, un comerç urbà, cèntric i de proximitat?

Hem de garantir, doncs, un model de societat humana i compassiva que permeti l'atenció als ciutadans d'edat més avançada i que prohibeixi que les grans empreses estrangeres de distribució facin aquí el mal que per llei tenen prohibit al seu país d'origen. De fet, si ja tenim uns dels horaris més flexibles de tot Europa, per què hem de renunciar a la cohesió social, la seguretat ciutadana, la qualitat de vida i la sociabilitat que ens proporciona el comerç tradicional? No seria hora de desemmascarar els mercenaris propagandistes dels grans formats comercials que falsegen les dades i volen aprofitar la crisi per als seus espuris propòsits?