El mirador i el transeünt

El que durant molts anys havia estat un saló de per­ru­que­ria de renom fa uns mesos és un cafè cafe­te­ria que segu­ra­ment abans de ser per­ru­que­ria devia haver estat saló de casa petit­bur­gesa, el “saló” d'estar i “apa­ra­dor” per a la dis­creta dis­tinció dels pro­pi­e­ta­ris o inqui­lins: el mira­dor des del qual mira­ven i eren mirats. El pavi­ment de l'estança és ben bé dos pams i mig per sobre el nivell de la vorera, cosa que eleva la visió sobre el trànsit del car­rer, però el que fa fixar més l'atenció del transeünt és el fet que la façana de l'esta­bli­ment és una peça de vidre blin­dat única, fixa, d'una alçada que és ben bé qua­tre vega­des l'amplada, o sigui la base, del gran qua­dran­gle trans­pa­rent, que reta­lla, des de l'inte­rior: una escena urbana de gent diversa camina apres­sada o lenta als seus que­fers o les seves diva­ga­ci­ons, l'ample car­rer comer­cial de doble ren­gle de joves magnòlies i alguns, pocs, bancs de pobre. La cafe­te­ria, que és recent, del dia, amb tocs d'inte­ri­o­risme, és una de les tan­tes que s'obren en temps de crisi, com també passa amb arti­cles de ves­tu­ari, que puguin enlla­mi­nir el con­su­mi­dor.

Crisi: no sabem on ens estan por­tant a cavall d'ella. Aco­llint-nos una vegada més a Edgar Morin, espe­ran­cem que quan un sis­tema és incapaç de resol­dre's per si mateix, es meta­mor­fosa. Vegem si n'hi ha senyals.