La porta giratòria

Segur que els lectors ja saben que la definició d'hongarès és la que diu: “Una persona que et cedeix el pas davant d'una porta giratòria i, després, et rep a dintre”. Ja veuen, doncs, que aquest artefacte, que serveix per franquejar el pas de manera controlada i selectiva, il·lustra perfectament moltes de les coses que passen i la facilitat amb què les persones elegides poden circular d'una banda a l'altra de la línia divisòria entre el sector públic i el privat a fi de convertir els carrabiners en contrabandistes o viceversa. En el cas dels hongaresos, la descripció que són més llestos o més intel·ligents no implica necessàriament cap judici negatiu o cap connotació de capteniment immoral, avantatgista o il·legal. De fet, és la constatació que feien, ara fa 50 anys, els membres de la Comissió d'Energia Atòmica de la Gran Bretanya quan obrien la reunió i preguntaven: com voleu que parlem, en anglès o en hongarès? En canvi, aquí entre nosaltres significa l'escenificació més gràfica possible del carosello napolitano, basat en el io ti do una cosa a te e tu mi dai una cosa a me, que s'ha instal·lat amb voluntat de permanència entre els governants que fan favors als empresaris i els financers que fan favors als polítics en justa i recíproca correspondència a les mercès prèviament obtingudes.

Sóc plenament conscient que hi ha coses que poden repugnar a la consciència dels ciutadans i contribuents, però no són delictives si no es legisla que ho siguin de manera expressa, perquè les figures del tràfic d'influències o de la informació privilegiada encara són d'una imprecisa vaguetat que permet unes conductes censurables, condemnables i reprovables exemptes, però, de qualsevol mena de responsabilitat. Tot això fa temps que s'arrossega. Només cal recordar que l'home de confiança del president Zapatero com a director de l'Oficina Econòmica de la Moncloa (Taguas) va passar amb armes i bagatges a la presidència de la patronal Seopan, de les gegantines empreses d'obres públiques que viuen dels contractes estatals. O que l'íntim amic de ZP, Javier de Paz, després del pelotazo de Panrico, hagi passat a la vicepresidència de la Telefónica del tàndem Alierta-Fainé. O bé que Zaplana, que igual que Urdangarin, ha anat a parar també a l'hospitalària agència de cercatalents en què s'ha convertit Telefónica, va ser gravat dient que havia entrat en política “para forrarse”.

Tanmateix, el furor i la indignació popular no havien esclatat fins ara. Potser la còlera de les víctimes de la crisi econòmica ha estat un detonant. Però, en tot cas, ha estat decisiu que hagi coincidit amb la notícia que el vitriòlic i amenaçador profeta de l'apocalipsi, J.M. Aznar, ha sumat a les seves múltiples retribucions per serveis a empreses privades els 200.000 euros l'any com a assessor d'Endesa. Un encàrrec que li ha fet Borja de Prado, el president de la companyia venuda a l'ENEL italiana (empresa estatal de l'òrbita Berlusconi) i fill de Manuel de Prado, un dels molts amics del rei que van ingressar a la presó a causa de tèrbols negocis. És curiós com aquest episodi ha provocat una reacció tan forta, però segurament ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència. En realitat, de motius per deplorar tota una trajectòria, ja n'hi havia molts abans. En la fastuosa boda celebrada a El Escorial ja es van fer visibles moltes de les connexions: les del gendre i el clan de Valladolid amb els amics del cas Gürtel, les italianes i tantes altres.

Probablement, en aquella cerimònia absolutament exagerada, ja es perfilava la creació de l'empresa familiar Famaztella (és a dir, família Aznar-Botella), que l'any 2009 ja va declarar uns beneficis de 445.417 € i 970.000 € en inversions. Tot plegat, segons que sembla, no és incompatible amb els 70.000 € de sou estatal vitalici, escortes, secretària i ajudants. Però és que, a més a més, ha cobrat d'editorial Planeta-Lara 600.000 € per tres llibres en què reclama que als obrers els rebaixin el sou. També cobra del magnat de la premsa d'extrema dreta Rupert Murdoch 220.000 $, més 120.000 en accions. Aquest grup (News Corporation) que controla el Wall Street Journal és tan radical que l'Església anglicana s'ha oposat al seu intent de compra de la British Sky Broadcasting a través del bisbe de Manchester, Nigel McCulloh, membre de la comissió de comunicació de la Cambra dels Lords. Aznar cobra també de la immobiliària nord-americana J.E. Roberts, i del Doheny Global Group, del sector energètic. Tot comptat i debatut, el que queda és la gran pregunta que, en certa manera, ja va formular Felipe González quan va descriure els expresidents com a grans gerres xineses que fan bonic però també fan nosa. O potser una mica de fàstic, també!