‘Brics', ‘pigs' i ‘mikts'

Els qui, ara fa 50 anys, primer com a becaris i després com a professors adjunts, ens arrossegàvem per les universitats nord-americanes (en el meu cas, Cornell), remenàvem forçosament un llenguatge, uns conceptes i un vocabulari que igual que la moneda de curs legal eren d'ús inevitable. W-W. Tostow acabava de publicar Les etapes del creixement econòmic, un llibre que enquadrava els països en cinc categories diferents: la societat tradicional, les precondicions de l'enlairament, l'enlairament pròpiament dit, l'impuls cap a la maduresa i l'era del consum de masses. També fèiem servir l'etiquetatge de Simon Kusnets que dividia els països en subdesenvolupats, desenvolupats, aspirants a la primera divisió, com el Japó, i del model argentí que pretenien passar del tercer món al primer, però que solien ensopegar i acabar en recaigudes. Ja es veu, doncs, que les paraules són com les armes, les carrega el diable. I que ja fa mig segle es parlava de tercermundisme. Per part seva, un escriptor austríac i filonazi com Anton Zischka que, rescatat primer amb pseudònim i després amb la seva identitat pròpia, pel grup Berlesmann, va escriure sobre el Brasil com a país de futur. Alguns opinadors van dir en to burleta que sí, que sí que era i seguiria sent un país de futur. Les coses han evolucionat, però, en la línia de confirmar la validesa del seu pronòstic i de col·locar la inicial B a l'acrònim del grup de països emergents BRIC, és a dir, Brasil, Rússia, Índia i Xina (China).

El prestigiós comentarista del FT John Authers, es referia als avantatges comparatius d'aquests països que vénen de més avall, tenen una demografia favorable i compten amb unes enormes poblacions amb ganes de consumir. Van camí d'aconseguir que la terra sigui seva i les previsions apunten que un 93% del consum energètic dels propers 20 anys es produirà en països que no pertanyen a l'OCDE, és a dir, el club dels que figura que són rics. El primer que va utilitzar el nom de brics, l'any 2001, va ser Jim O'Neill, de Goldman Sachs, en una conferència a Davos. I, a continuació, van anar sortint d'altres expressions com ara la dels CIVETS (Colòmbia, Indonèsia, Vietnam, Egipte, Turquia i Sud-àfrica), qualificats de mercats frontera que podrien agafar el relleu dels emergents. També es va parlar dels N-11. que podrien substituir els brics. I l'autor de la denominació original, conscient que els emergents ja es tutejaven amb les grans potències anteriors, va posar en circulació un nou quartet: el MIKT, format per Mèxic, Indonèsia, Corea del Sud i Turquia. A més a més, va proposar que no es tornés a parlar d'emergents (atès que és una descripció que deixa de tenir sentit a mitjà termini) i que, en canvi, es parlés de mercats de creixement. De fet, la terminologia d'emergents es va originar al Banc Mundial, que ja feia referència als països menys desenvolupats i volia evitar l'expressió de Tercer Món. Perquè, al capdavall, aquests organismes han d'escollir les paraules amb molt de tacte i referir-se a països de renda baixa, de renda mitjana o de renda baixa amb poca capacitat de resistència. És així que per als tigres asiàtics es va parlar de països d'industrialització recent. I que sempre s'ha d'evitar qualsevol definició que pugui ferir susceptibilitats i trepitjar ulls de poll. Sobretot, si tenim present que els països emergents poden ser volàtils i seguir emergint, estancar-se o capbussar-se per submergir-se novament. És més, tal com diu Alan Beattie, hi ha països com Corea del Sud que, en termes de poder adquisitiu, tenen un PIB per càpita superior al d'Itàlia o Espanya i opten per presentar-se de rics a les reunions financeres internacionals i de país en via de desenvolupament a les reunions de l'OMC del comerç internacional, a fi de tenir el millor d'ambdós mons.

En alguns casos, aquestes maniobres resulten patètiques. Només cal recordar la desesperació del president Zapatero quan demanava una cadireta ni que fos plegable de model strapontin a Sarkozy per assistir com a rellogat al G-8 o al G-20. O quan reclamava una presència tot invocant la condició de president semestral de la UE encara que fos compartida amb Durão Barroso i Van Rompuy. O quan la sol·licitud per anar al G-20 de Seül es formulava en termes d'invitació de cortesia sense efectes de pertinença al club. En el fons, al capitalisme madrileny i al govern espanyol els costa molt de pair que tota aquella petulància, insolència i arrogància de nou ric i de “vuitena potència mundial”, que ha superat Itàlia i empaita França, ja no es pot mantenir sense fer el ridícul. Que ja se'ns ha vist el llautó i que la nostra banca no és tal com es va proclamar la més sanejada del món. I que fer el pavero i tenir deliris de grandesa no contribueix a resoldre els problemes.