Artur Mas va anar a la cova?

Em pregunto si Artur Mas va anar a la cova de Manresa per practicar els Exercicis espirituals que precisament en aquest indret va escriure sant Ignasi de Loiola. Els Exercicis consten d'una sèrie de pràctiques per enfortir l'ànima contra les concupiscències que tot home i tota dona suporten en el seu cor i en la seva carn. Els Exercicis et submergeixen durant un cert temps –tres dies, una setmana– en un claustre, envoltat de silenci, a fi de facilitar una profunda meditació sobre les pròpies misèries. Normalment, hom en surt transformat, almenys durant una temporada. Com si fos un home nou.

Em faig aquesta pregunta davant la sorprenent mutació d'Artur Mas. El vaig conèixer com a polític quan era el cap de l'oposició a l'Ajuntament de Barcelona, mentre jo era un humil regidor independent que formava part del grup socialista. És per això que en aquella època vaig tenir ocasió d'observar-lo amb una certa proximitat, especialment als plenaris i reunions. Va ser aleshores quan em vaig fer una imatge del personatge, que podria definir com la d'un home de temperament agre, amb voluntat d'afirmar-se. La seva agressivitat, la seva contundència oratòria, sobresortien per damunt de la mateixa argumentació. L'hauria definit com una persona poc dotada per a la negociació. De fet, el seu mateix característic gest facial, marcat per un somriure distant, quasi despectiu, contribuïa a convertir-lo en una figura poc apta per a l'entesa i l'intercanvi. Fins que no el va succeir Miquel Roca no es van produir mai grans acords entre govern i oposició, d'aquells que beneficien la ciutat. Es comportava segons els estrictes cànons del pujolisme, que en qualsevol ocasió s'atorgava l'única manera de ser català, i, per tant, l'única representació lícita del país, alhora que no obria la boca si no era per desqualificar el sentit nacional del socialisme català. El malestar polític al país va estar servit durant més de vint anys. Mentrestant, no prosperàvem, en realitat, en la defensa dels nostres interessos davant Espanya.

Dins aquesta línia del partit, Mas va anar ascendint, va ser conseller i va ser nomenat delfí. El seu últim gest important, de transcendència per al país, va ser el pacte de l'Estatut amb Zapatero, fent de pont sobre les altres forces polítiques catalanes. Una acció que va comportar desmuntar part de l'Estatut —que precisament ell havia exigit a Catalunya amb gran radicalitat— malgrat l'evidència que era inviable el seu consens.

Però Mas va anar a la cova. De cop, els muscles facials van perdre la contractura i el llenguatge es va moderar. El seu esperit es va mostrar més obert a la col·laboració i es va abstenir d'actituds de prepotència vers els seus adversaris, atabalats. Es va mostrar procliu a comprometre la seva presumpta victòria electoral a favor del poble de Catalunya en comptes d'una previsible utilització com a victòria partidista. Ja president, va completar el seu gest d'obertura de manera emblemàtica, incorporant Ferran Mascarell al seu govern, com una manera de dir “aquí hi som tots”. Mas va saber situar-se al millor lloc de l'escenari, insisteixo, gràcies a una actitud conciliadora, en un moment en què el país es troba encara trasbalsat pels efectes de la ignominiosa bufetada que representa la sentència inconstitucional del Constitucional. Si contemplem la reacció majoritària del poble de Catalunya davant d'aquestes agressions, podríem destacar-ne dues. La primera, la manifestació del mes de juliol; la segona, el refugi al voltant d'una majoria electoral, catalanista, per sobre de les conviccions partidistes. Amb aquest dos passos, l'electorat català ha pretès mostrar la seva reacció davant el propi país i davant Espanya. Però és evident que no es tracta de cap resistència heroica, que faci tremolar les cames als espanyols, com indiquen les recents declaracions d'Aznar, que torna a la política, ja sense careta, a restablir l'ordre, i de les paraules ambigües de Zapatero. Malauradament, signes d'una clara involució que es preveu que seran l'arma decisiva per fer guanyar les eleccions a l'ala mes radical de l'espanyolisme.

No oblidem tampoc que la fisonomia d'un poble modern s'arrela en el fet de gaudir d'una economia familiar suficient, de l'estabilitat, del lleure, condicions que defensa la socialdemocràcia, no necessàriament socialista, a partir d'una concepció ètica que es basa en l'equitat. Tony Judt diu: “Les societats on hi ha una confiança estesa és més probable que siguin prou compactes i homogènies”. Abans ens havia advertit: “Val més no fer res que no pas dividir la gent en favor i en contra d'un projecte controvertit”.

Uns i altres hem d'oblidar passades fòbies en funció dels nostres perills com a nació. Artur Mas ha donat exemple d'una nova manera de comportar-se. Malgrat que no el vaig votar, celebro el resultat. En tot cas, cal que Mas estigui atent, perquè no ha trobat prou gent per fer el govern dels millors. Haurà de fiar-se de molta gent de l'aparell de Convergència que no ha anat a la cova. I, d'altra banda, cal que la gent del PSC comprengui que no es poden mantenir les ambigüitats sobre el país. Els independentistes han d'assumir que no tenien la cosa a la butxaca com es pensaven. Els d'Iniciativa han de recordar que el cel no és d'aquesta terra i els àngels menys. Ara veurem.