Si tots piquen de peus alhora

La Xina espanta. Segons The Telegraph, les seves autoritats pensen crear una megaciutat de més de 40 milions d'habitants a base d'unir-ne nou de preexistents. És una zona intensament comercial, presidida per la ciutat de Canton (Huangzhu), a l'entorn del curs baix i la desembocadura del riu Zhu, el de les “perles” (d'aquí el nom britànic de Pearl River). Canton ja té gairebé dotze milions d'habitants. La superfície d'aquesta aglomeració seria d'uns setze mil quilòmetres quadrats. Pensem que Catalunya en té 31.900. S'imaginen una ciutat que ocupés la meitat del territori del nostre país? En principi, les autoritats parlen d'una mena d'àrea metropolitana gegant que s'aniria tancant a poc a poc fins a constituir una zona urbana contínua.

Les magnituds de la inversió que s'hi refereixen són colossals. Veiem com el comunisme abandona el sistema econòmic, però conserva la dictadura política. Això, unit a la tradició cultural xinesa del treball, dóna el resultat perfecte: molta població, poca remuneració, molta feina i pocs drets, ni laborals ni de cap mena. Així, no s'hi pot competir. La comunitat internacional, evidentment, es troba dividida, ja que els drets humans estan bé, però el negoci és el negoci. Factureu, factureu que el món s'acaba.

Per a prova, exemple bo de peix al cove global, la visita del president xinès als Estats Units. Semblava com si a l'home si li escapés tota l'estona una rialleta fluixa. Sobretot quan declarava que a la Xina “encara hi ha molt per fer en l'àmbit dels drets humans”, si bé va remarcar que ja s'hi han fet “grans progressos”. Quina sort… A canvi, Obama no va esmentar davant seu la qüestió dels presos polítics a la Xina. Va deixar-ho per a Hillary Clinton, que va defensar també el premi Nobel de la Pau, Liu Xiaobo.

El president Obama, dies després, feia una crida a congressistes i ciutadans a realitzar un darrer esforç per mantenir la supremacia mundial. Era una crida a l'orgull americà, però també un avís davant del gegant oriental. Potser se li havia quedat gravada la rialleta del president de la Xina i el record de les seves pròpies paraules dient que convenia extraordinàriament a tots dos països la cooperació. I que amb aquella visita es consolidaven les bases mútues de relació per als pròxims trenta anys. Doncs per molts anys.

I nosaltres, formiguetes, mirant-nos-ho extasiats, entenent-ne gairebé res. O gairebé tot.