Botó i xurro

Polígraf infatigable i lector contumaç tenen en comú no fer ois ideològics davant cap mitjà que permeti, a aquell, de projectar-s'hi, i a aquest, d'empassar-se'l. D'on el fet que, en dos dies de diferència, el 25 i el 27 del proppassat gener, fos possible trobar en les pàgines, respectivament, d'aquest diari i del nouvingut Ara, sengles articles d'opinió signats per Ferran Sáez Mateu.

Tots dos sobre qüestions aparentment tan allunyades com són, en principi, el delit independentista a casa nostra i les actuals convulsions al Nord d'Àfrica. Però alhora també tots dos perfectament relacionables d'acord amb la lectura indestriable i conjunta que aquí se'n proposa.

La qual no és altra que la que bé podríem comprimir, jocosament, en el títol de la present columna. A partir d'aquella famosa dita, fruit mig del pensament màgic, mig del més candorós wishful-thinking, segons la qual basta prémer el botó perquè surti el xurro. És a dir, tal i com molts s'imaginen que aniria (o que hauria d'anar) això de la història: com un ressort fàcilment manipulable a voluntat. En la mateixa línia de simplificació epistemològica i operativa que la denunciada –ja en un registre expressiu més elevat– pel deus ex machina invocat per la tradició escolàstica o pel mecanicisme igualment invocat i blasmat per la marxista.

I no. Allò que ens fa avinent, de manera oportuna, Sáez Mateu és que la independència no és (ni serà) abastable aquí d'un dia per l'altre. Per la mateixa raó que rere la caiguda del mur de Berlín hi havia hagut un procés molt complex. Prou més complex que el que de moment s'intueix rere les recents protestes generalitzades en àmplies zones del món islàmic.

La reflexió de Sáez Mateu ve així a prevenir-nos contra l'infantilisme –per ruqueria o per mandra mental– de la parusia. De la creença en l'adveniment miraculós tot d'una d'una societat millor. En la qual, així sense més, ningú esquilarà ja els catalanets i on els morets s'ompliran la panxa cada dia.