Aires nous per la revolta

Sembla com si els fets de Tunísia i Egipte acabessin de despertar Occident d'una mena de somni letàrgic, com si de cop es revivís –en un altre lloc, amb un altre estil, amb expectatives no ben bé iguals– una història oblidada, com aquells jocs de la infància arraconats al fons de l'armari que un dia, buscant una altra cosa, emergeixen plens de pols però encara operatius. Al nord d'Àfrica està passant allò que la filosofia prêt-à-porter feia anys que deia que ja no és possible. Als propietaris dels diners i la informació no els calia fer càlculs de riscos que la situació els esclatés a les mans; creien que la discontinuïtat de les classes socials, la fragmentació, el deslluïment de les èpiques col·lectives desterra per sempre entre les ciutadanies sense problemes greus de subsistència les pulsions romàntiques dels assalts de descamisats armats amb forques i rampins. Es creia que la profusió d'estructures reticulades fa que, malgrat que la crisi econòmica del 2008 és més greu que la del 1929, els efectes no serien tan catastròfics i traumàtics, que la iconografia col·lectiva no serviria a revoltes populars, a enfurides riades de pàries afamats cap a les Bastilles i Palaus d'Hivern actuals, i els filòsofs semblaven indecisos entre felicitar-se'n i lamentar-ho.

El moralista orgànic proclama d'ofici que el lletraferit que incita a la violència sofreix alguna mena de trastorn social. Però no dedica el mateix braó a l'espectacle reiterat de l'estafa impune, l'escarni, la injustícia; deu considerar més mesells, més submisos, en definitiva més ases els ciutadans d'avui que els de fa cinquanta, cent, dos-cents cinquanta anys.

Tot i que a efectes de consciència col·lectiva tindria sentit, tal com es va demostrar a les banlieues franceses fa poc, després a la seu londinenca del partit tory arrasat pels estudiants i a l'assalt del Parlament irlandès, o tret que no es tracti de societats on les pulsions de la modernitat no han arribat a la majoria ciutadana, i per tant encara funcionen els mecanismes antics, com ara mateix a Tunísia i a Egipte, la casta dels propietaris continua convençuda que assaltar seus empresarials i bancàries i cremar barris sembla poc factible per la intendència i els costos humans i per les possibilitats d'èxit, i que sigui útil. Justament a Tunísia i a Egipte la revolta –pendent de veure com s'acaba– ha tingut èxit per la conjunció de factors situats en punt extrems de la campana de Gauss: el primitivisme dels mecanismes i els costums associats a les democràcies desenrotllades d'una banda, de l'altra l'ús dels mòbils i les xarxes socials.

Però ni al més il·lús dels ciutadans amb el rellotge parat, ni al poeta més drogat se li acut la possibilitat que una cosa així pugui passar a les societats occidentals, més estables en tots sentits (més esmorteïdes?). Fins ara es podia dir que la revolta reforça la policia i dóna oxigen als fanàtics de l'ordre, però no deixa de ser una lliçó –no del tot inesperada– que els exèrcits de Tunísia i d'Egipte es posin al costat dels manifestants, o com a mínim que no els disparin.

Hi ha una massa crítica quantificable a partir d'on la revolta al carrer i l'assalt dels palaus són efectius, i els casos tunisenc i egipci en són mostra. (I cal esperar si en vénen d'altres: a Jordània i a Síria ja n'hi ha indicis, i els casos més proclius semblen ara mateix Algèria i el Marroc.) Tal massa crítica la determinen la proporció entre la misèria de la ciutadania i el grau de robatori dels dirigents d'una banda, de l'altra l'afinitat amb els valors dels Estats Units dels sàtrapes en el poder i la dels sàtrapes que sempre acaba havent-hi al darrere dels descamisats que es juguen la vida davant dels esbirros de les forces de l'ordre. Els ciutadans ben alimentats i confortablement establerts no se la juguen pel carrer; a Europa, a Occident en general, la revolta només pot ser marginal, i no posarà mai en joc factors decisius. O si més no, això és el que s'imagina una àmplia majoria d'opinants.

Si es comparen les revoltes recents amb les clàssiques, crida l'atenció que les d'ara semblen engegades sense líders ni models alternatius. Que en un sentit estricte no són revolucions sinó revoltes: es va contra allò que hi ha, sense articulació del camí ni idea de l'objectiu cap on es vol anar, i no està clar si els líders formaven part de la causa o si van darrere de l'oportunitat. Rachid Ganutxi i El-Baradei s'han apuntat procedents de l'exili a carros que ja eren en marxa, i no consten indicis que hagin estat causa, com a mínim important, de l'inici dels moviments. No hi ha sistemes d'idees i d'ideals –i no es tracta si cal enyorar-los–, no apareixen expectatives més o menys fonamentades de canvis substancials cap a un món millor; només s'hi veu gana, disgust i cansament. La manca aparent de fonament filosòfic –més enllà dels islamistes i els occidentalistes– retrau a la vella discussió sobre els efectes mutus de causa i efecte entre pensament i realitat social: Voltaire, Saint-Just, Lenin, Mao són fills del seu temps –i com podria ser d'una altra manera?–, però el seu temps també és fill seu. En definitiva, si això que ara sembla sempre ha estat així.

Per una certa inèrcia de benestar, la ciutadania apaivagada ja no es revolta físicament perquè no ho troba útil ni necessari; per mandra o per la il·lusió que disposa d'altres instruments de poder que redueixen l'algarada romàntica a un anacronisme folklòric, penós i cansat. Però això no estalvia la sensació fatalista que davant dels mals de la civilització i la ineptitud del governs no hi té ningú res a fer.