Continuem sota observació

Després del Benvingut Mr. Marshall del viceprimer ministre xinès i de la visita d'inspecció de la senyoreta Rottenmeier en forma de cancellera Merkel, no sembla que el govern espanyol s'hagi adonat encara de quina és la realitat i de com estan fora de lloc els deliris de grandesa i la infundada i constant afirmació de ser una gran potència. Ja deia el president Tarradellas que els polítics poden fer-ho tot excepte el ridícul. I a Madrid no poden oblidar que, en relació amb Alemanya, són molts els deutes que tenen. Primer que, de cara a la transició del franquisme a la democràcia, va ser l'SPD (el partit socialista alemany) el que va apadrinar els dos “joves nacionalistes espanyols” (segons definició de Newsweek) que havien rebut el vistiplau i les preferències dels serveis de Carrero Blanco a la Castellana, núm. 3. En efecte, va ser amb el recolzament material i el suport de la Fundació Friedrich Ebert que Felipe González i Alfonso Guerra van desbancar, al congrés de Suresnes, Rodolfo Llopis com a màxim dirigent del PSOE a l'exili.

Per acabar de donar més autoritat moral a Merkel, també cal recordar les idíl·liques relacions de Felipe amb el canceller Kohl, o com Alemanya el va ajudar a obtenir a la cimera d'Edimburg els fons estructurals i de cohesió que tant han contribuït al desenvolupament espanyol. Cal tenir present que, a més a més, les generoses aportacions de la UE eren principalment alemanyes, atès que a França se la compensava amb les subvencions agrícoles i el Regne Unit pagava molt menys en virtut del xec britànic que va aconseguir el govern de Margaret Thatcher, a part del fet que, a petició de Madrid, l'SPD va retirar tots els ajuts al Moviment Socialista de Catalunya que liderava Josep Pallach. Després de la mort del malaguanyat dirigent del socialisme més catalanista, se li va retre un homenatge al Palau de la Generalitat i a l'acte hi va assistir el ministre de finances alemany Matthöfer (SPD). El president Pujol em va encarregar d'anar a rebre'l al peu de l'avió (de la Luftwaffe) a la pista de l'aeroport i recordo que va venir també en Joan Tapia, en tant que militant pallaquista. El ministre havia estat l'encarregat de les relacions amb els socialistes espanyols i, en el curs de la conversa, va confirmar que, efectivament, Bonn i Madrid havien acordat ajudar només el PSOE que ja llavors havia iniciat la implantació de la seva federació catalana.

A part, però, de les pressions d'Alemanya, s'havia celebrat uns dies abans el Fòrum Econòmic de Davos, en què el nom d'Espanya era sinònim de gran malalt d'Europa i la ministra Salgado i el número 2, Campa, no donaven l'abast per taponar totes les fuites d'aigua de les diverses canonades. En aquest sentit, l'esclat de les revoltes de Tunísia i, sobretot, d'Egipte van servir de cortina de fum dels problemes dels perifèrics de la zona euro. Perquè en aquest episodi es posa en joc el canal de Suez, que ja ha causat històricament grans conflictes. No es pot ignorar que, per aquell canal, hi passen 1.800 milions de barrils de petroli diaris i que ni la Xina ni l'Índia ni l'Occident poden quedar-se indiferents sobre el futur d'una artèria tan vital per a l'economia mundial. D'altra banda, ja fa 31 anys que els EUA subvencionen l'exèrcit egipci per valor de 1.200 milions d'euros anuals. Això explica que les forces armades hi tinguin 470.000 homes, 397.000 paramilitars, 3.700 carros de combat i 4.200 blindats. El mateix Mubarak hi havia estat destinat com a pilot de caça, amb un F-16.

Curiosament, tot el que està passant ara al país dels faraons té fonamentalment la mateixa causa que els rebomboris del pa, la revolta del 1789 a Barcelona que va esclatar com a protesta contra l'encariment del pa. Unes males collites i una puja de preus van desencadenar la violència i, després, la repressió del capità general, comte d'El Asalto. El bisbe va haver de renunciar al dret de cóps, uns burots que feien pagar peatges –com actualment a les autopistes d'Abertis– per l'entrada de pa a la ciutat i la noblesa i els gremis van haver de subvencionar les fleques. Si s'hi fixen bé, tot això passava el mateix any que la Revolució Francesa. Els egipcis, històricament líders en cereals, veuen humiliats que els conreus infestats per insectes els obliguen a importar a uns preus que, igual que totes les commodities han pujat per la gran demanda dels mercats emergents, com ara el de l'Índia i la Xina, que ja mengen molt més i millor.

Per tant, els plutòcrates i polítics que es congreguen a l'estació d'esquí de Davos estan més pendents d'aquestes qüestions que poden afectar la globalització que prediquen. Aquesta convenció de peixos grossos, d'una minoria selecta que només es preocupa dels seus interessos financers, té, doncs, en el moment present la preocupació d'eventuals conflictes amb països musulmans o de l'oscil·lació del preu del petroli que, ara per ara, aparten una mica la lupa que ens té sota observació. Ai las, però, la cursa d'obstacles té un calendari inexorable i els supervisors que, a la pràctica, ja ens tenen intervinguts, tornaran a trucar a la porta.