Inflació i cleptocràcia

Últimament, els esdeveniments es precipiten amb un ritme tan febril que no donem l'abast per a assimilar-los i valorar-los. Fixem-nos, si no, en la visita de la cancellera Merkel amb el seu posat tan evocador d'aquelles institutrius que es feien dir fräulein. I veurem que, a l'endemà mateix, a Brussel·les, ens prescrivia una purga d'oli de ricí que consistia a desvincular la puja dels salaris de l'increment de l'índex de preus del consum i basar-ne l'evolució en les millores de la productivitat, un concepte ben difícil de quantificar al cèntim i que normalment no depèn tant dels treballadors com de molts altres factors propis de l'entorn i de l'acció dels governs. Els qui tinguin una certa edat recordaran potser un eslògan molt reiteratiu de la Radio Espanya Independent - Emissora Pirinenca i que tancava les emissions amb la reivindicació “per una escala mòbil de salaris”. Doncs bé, ara ens comuniquen que ja no es podran actualitzar els sous d'acord amb allò que en aquell temps se'n deia el cost de la vida, un mecanisme elemental per a preservar el poder adquisitiu de la classe treballadora. Aquell sistema ja amagava elements de frau en la composició de la cistella de productes de consum. O bé en el calendari que trigava un any a restituir les condicions anteriors o, pitjor encara, tal com va passar l'any passat, que en mesurar la base de càlcul al mes de novembre i ser aquell l'únic mes de reducció de l'increment de preus, la repercussió va ser una misèria comparada amb la puja de més del 5% dels 10 mesos anteriors. Tanmateix, el Banc d'Espanya, com si ignorés aquesta realitat, s'ha apuntat amb entusiasme a aquest replantejament tot aplaudint, com deia aquell, “amb les dues mans”. La conclusió és, per tant, ben evident: tots els sacrificis que ens demani la UE o que siguin necessaris per a combatre l'atur i oferir alguna possibilitat de futur a la nostra joventut recauran en els assalariats i en la classe mitjana. Vegin, per exemple, com una economia que és incapaç d'enganxar-se a la recuperació igual que ho comencen a fer d'altres països i que es troba, pel que fa al creixement, en situació de rigor mortis, a sobre, ens acaba de propinar un rebrot inflacionista del 3,3%.

Això, naturalment, ens col·loca en la terrible estanflació, la diabòlica combinació d'estancament amb inflació. Bé, vaja, que per si érem pocs, ha parit l'àvia. I l'administració central ens comunica, tal qual, que la causa principal d'aquesta nova desgràcia sobrevinguda és culpa de la constant erosió de la capacitat de despesa que genera el govern amb les seves decisions. Primer, amb la puja del 2% d'IVA que resta dos punts de consum. I segon, per la invariable submissió de l'administració als poderosos interessos de l'aigua, el gas, l'electricitat, els peatges o la benzina que exploten una massa captiva dels monopolis i els concessionaris que fan ballar els polítics a la musica que toquen. O és que el govern no sabia que en uns moments tan dramàtics com els actuals, la seva incondicional obediència als diktats de les grans empreses devoradores de mercats captius tindria aquestes conseqüències. Perquè, finalment, els augments de tarifes dels serveis públics els autoritza el govern, sempre sense informar amb transparència de per quins set sous n'hi ha que no s'han d'estrènyer mai el cinturó mentre vampiritzen la gent més necessitada.

Algun polític ens pot explicar per què en una emergència nacional com la present no es congelen els preus abusius d'uns serveis privatitzats i gestionats per uns gestors que segueixen acumulant unes obscenes retribucions injustificables des de tots el punts de vista? Es curiós, però, que gràcies al prestigiós comentarista britànic Paul Betts, m'he assabentat d'un article que acaba de publicar el setmanari turc Hurriyet, que diu que els països mediterranis de la UE han quedat moralment retratats pels seus tractes corruptes amb els veïns de la riba meridional com ara el Marroc, Tunísia, Líbia, etc. Tots aquests lligams són la base d'una cleptocràcia (govern dels lladres) que, de manera viciosa, s'enriqueix a costa de la població. Els governs, diu la revista turca, faciliten els contractes i la formació de societats conjuntes per a hidrocarburs, ferrocarrils, obres públiques, telecomunicacions, serveis financers, etc. L'any 1976, quan va esclatar l'escàndol de les comissions de la Lockheed per la venda d'avions, Roderiok Hills, president de la SEC, va dir que els suborns i les comissions corruptes han existit des de fa segles. És, doncs, impossible legislar sobre la moralitat, però sí que es pot intervenir a fi de garantir que la corrupció generalitzada no faci inviable una societat lliure i democràtica. I a més d'escrutar els tractes internacionals, sí que es pot observar el que passa al mercat interior. Que sempre trobarem algun convoluto com el de la Siemens fa 20 anys.