L'enveja, veritable niu de la serp autonòmica

El vistiplau que Artur Mas va obtenir dilluns de Rodríguez Zapatero perquè Catalunya situï els límits de l'endeutament una mica més amunt ha provocat molta coïssor a la pell de diversos presidents autonòmics i alcaldes espanyols. Profundament emprenyats, consideren que les seves respectives administracions han estat discriminades, i han fet arribar a l'opinió pública declaracions tibants que van fent piló sobre la idea que Catalunya és la causa de tots els mals d'aquest Estat autonòmic que ara tothom troba tan malgastador.

Serà difícil que, en aquest context en què el nostre país és el cabàs dels greuges, els caparruts ideòlegs de la retallada autonomista deixin de trobar pretextos per recentralitzar l'Estat espanyol, perquè això és el que ara tenen entre cella i cella i la seva perspectiva política s'acaba més o menys en aquest punt cranial. Però si per atzar arribessin a mirar més enllà, s'adonarien que allò que va generar el mapa autonòmic actual i la seva densa xarxa de governs, parlaments i accions legislatives no van ser les demandes de Catalunya i del País Basc, sinó l'enveja i la ignorància.

L'enveja que corsecava les baronies polítiques dels grans partits espanyols i la ignorància de territoris amb vocació de diputació provincial seduïts per la malaltissa convicció que un estatut d'autonomia era una joguina que s'aconseguia amb rebequeries. Per aquest sistema van arribar a tenir el mateix desenvolupament institucional que Catalunya tenia i a més a més un finançament “solidari” o, dit d'una altra manera, un finançament no pas basat en la seva capacitat sinó en la penalització dels que havien gosat posar-se davant del carro.

I ara que hem contribuït generosament i “sisplau per força” al seu desenvolupament i que aquesta hipoteca i la impunitat deutora de l'Estat ens han fet endeutar per finançar com calia els compromisos de responsabilitat que el nostre autogovern assumia, encara ens hem de sentir dir que tenim privilegis. Cada dia que passa s'incrementa més el significat d'aquella frase que un Jordi Pujol amb la mosca fins al nas va deixar anar: “Qui s'han cregut que som?”.