Creus coptes a la plaça Tahrir

En algunes de les imatges de les concentracions a la plaça Tahrir, al Caire, repetides a bastament als mitjans de comunicació, es poden observar manifestants lluint una creu de quatre braços d'idèntica longitud i tots ells acabats en tres puntes. Recorda, sense ser-ho, la creu de Malta. Immediatament motiva la pregunta: però no es tracta d'una revolta islamita?, no es parla del caràcter musulmà de les protestes?, no és el crit desesperat dels fonamentalistes? Novament, el desconeixement generalitzat de la societat àrab es posa a prova i reclama un curs accelerat de la pluralitat d'un poble, o d'un conjunt de pobles, on es barregen les opcions laiques i religioses i, encara, en aquest darrer apartat, els que practiquen el dictat de l'Alcorà i els que en fan una lectura restrictiva.

Les creus singulars que poden veure's en els màgics escenaris de la revolta són creus coptes, signes de pertinença, religiosa i/o social, a aquesta minoria egípcia, que representa un dotze per cent del total de la població de l'estat que s'estén a la riba del Nil. Els coptes formen un antic poble, descendent directe dels egipcis de la gran civilització faraònica i únics hereus d'aquella cultura. Avui són uns dotze milions, dels quals més de dos milions viuen a la diàspora i la resta conviuen amb uns setanta milions d'àrabs al modern Egipte. És la minoria copta qui té el fet religiós com a principal forma de cohesió, més motivat pel domini religiós musulmà en el total de la població, tot i la configuració d'Egipte com a estat oficialment laic; i és la pròpia concepció religiosa la que es converteix en element conflictiu, quan el fonamentalisme islàmic no vol acceptar la presència cristiana en el territori i periòdicament converteix la minoria en grup perseguit, fet del qual darrerament n'hem tingut exemples força remarcables.

Els grecs donaren el nom de coptes (sorgits del riu) als habitants de la ribera del Nil i fou en aquest país on es consolidà el cristianisme, de tal manera que deixà de ser una secta per convertir-se en religió de tot un poble. Diu la tradició que foren evangelitzats per Marc, deixeble de Bernabé, que fundà el patriarcat d'Alexandria, i que reberen el carisma de la força eremítica que es multiplicà al desert. També és veritat que la tradició egípcia facilità l'acceptació d'una religió monoteista, tan singular al món antic, quan el concepte del déu-sol com a ens superior a tot i tots ja apuntava en aquesta direcció. Així, doncs, el patriarcat d'Alexandria esdevingué un dels sis grans patriarcats de la cristiandat, amb la singularitat del ritus copte, segons la tradició de mantenir formes litúrgiques pròpies en cada església local. Però fou el vigor de la comunitat copta el propi parany de futur, al mig de les disputes cristològiques que anaren persistint entre els segles segon i sisè del cristianisme. El concili de Calcedònia (451) tractà i condemnà les heretgies d'algunes esglésies orientals i, entre línies, qüestionà el poder dels patriarcats d'Alexandria i Antioquia. Les esglésies orientals no acceptaren algunes de les conclusions de Calcedònia i trencaren amb Roma i Constantinoble, en el primer gran cisma, que originà les comunitats ortodoxes copta, assíria, armènia, siríaca, jacobita i malaquita. L'ortodòxia copta fou la religió oficial d'Egipte.

La primera expansió àrab conquerí Egipte i introduí el mahometisme, a meitats del setè segle. Des d'aleshores conviuen, amb períodes de més o menys tranquil·litat, les dues religions i les branques que d'elles sorgiren. Un grup de coptes retornaren a Roma i ara formen una minoria catòlica dins la majoria ortodoxa. Cada vegada, a Egipte, s'imposa més l'islamisme al cristianisme, però els coptes formen un total fort i unit, fins amb trets ètnics ben definits, de tal manera que la religió esdevé un pronunciament de pertinença. Des de meitats de segle XX, la immensa majoria del poble copte, com a signe d'identitat, es grava la creu copta al canell, fent-ne ostentós lluïment.

Què hi fan les creus coptes a la plaça de Tharir? Clarament, aposten per la llibertat i la democratització del país i al mateix temps defensen el concepte que aquesta revolució no és cosa dels islamistes sinó que és patrimoni de tot el poble. De fet, una característica que sembla assegurada quan el tipus de mobilització i el compromís de fer pinya indiquen la irrupció amb força d'una tercera via, formada per gent que vol debatre el futur i fer-ho tot intentant sumar esforços i cercar un compromís col·lectiu.