Fer amics

Hi ha gent que creu que les persones només poden mostrar el seu perfil moral vertader enmig d'un entorn de condicions duríssimes. ¿Herència de Rousseau i el mite del bon salvatge? El cas és que aquesta superstició fa que molta gent cregui que l'amistat, la bondat i la solidaritat autèntiques només es verifiquen en un context opressiu. Seria absurd negar que hi ha reaccions heroiques en àmbits extrems: ¿quants presoners no van donar la seva vida per intentar salvar els altres presoners d'un camp de concentració?, ¿quanta gent, en el dia a dia, no se sacrifica pels altres tot posant en risc les seves condicions de vida? Però com si només el rigor màxim fos capaç de revelar l'ànima humana, les situacions d'estabilitat i placidesa susciten malfiança. L'escriptor rus Varlam Shalàmov, que va passar la major part de la seva vida tancat en un camp de treball estalinista a Sibèria, escriu: “Una amistat vertadera només sorgeix quan els seus llaços sòlids s'han forjat abans que les condicions de vida no hagin arribat al límit extrem, perquè aleshores, en l'home, ja no queda res d'humà i només regnen la desconfiança, l'odi i la mentida”.

Fa anys vaig treballar en un lloc on l'arbitrarietat, la injustícia dissimulada amb formes versallesques, el control, l'espionatge, la delació, el blasme i la vilesa impregnaven totes les lògiques de relació humana. Allò imposava unes condicions laborals que ens transformaven a tots, per activa o per passiva, en farsants col·laboradors, en confinats o en subsistents amb consciència de culpabilitat. “En una guerra la gent és molt insolidària, té molt poques opcions de no ser immoral”, ens va dir un dia una refugiada bosniana, polvoritzant els nostres pobres hàbits mentals, tan ingenus i falsos com el mite del bon salvatge.