Resistència al canvi
Aquests darrers cinc anys, mentre Hollywood es lamentava o simplement negava la realitat, Google anava digitalitzant milions de llibres i negociant durament amb els editors per arribar a un acord que capgiraria el món de l'edició que coneixíem fins ara, i de retruc el dels drets d'autor, que tants maldecaps provoca a la ministra Sinde. Aquestes dues maneres d'entendre la societat que vivim són un exemple molt clar de la nostra manera de comportar-nos: negar, resistir i refugiar-se en el lament o entendre la innovació com una manera positiva d'afrontar el futur.
Acostumem a tenir la sensació que tot és nou i succeeix per primer cop, però el coneixement no és la primera vegada que apareix com a element definidor d'una societat. En el segle XVIII, per exemple, la Il·lustració es fonamentava en el coneixement i va imaginar la seva república de les lletres com un país sense policia, ni fronteres ni desigualtats més enllà de les provocades per l'accés al coneixement, és a dir, saber llegir i escriure. Robert Darnton, el director de la biblioteca de Harvard, explica en el seu llibre Digitalitzar és democratitzar?, publicat per Arcàdia, que la xarxa d'informació de la Il·lustració es fonamentava en l'intercanvi epistolar, però que, en tot cas, no era una xarxa democràtica, ja que els qui tenien la possibilitat d'accedir al coneixement eren tan sols les classes privilegiades.
Avui el coneixement és accessible per a quasi tothom al Primer Món i per a cada vegada més gent al Tercer Món, especialment als països emergents. En tot cas, és accessible per a una gran massa de població en l'àmbit mundial. Massa sovint penso que precisament això és el que ens provoca tanta resistència a acceptar aquest canvi i utilitzar-lo de manera positiva. No acceptem perdre cap mena de poder. No oblidem que la història de les revolucions, malauradament, acaba essent la història de la batalla pel seu control.
No fa tant que s'alçaven veus opinadores del nostre entorn que asseguraven, per exemple, que la Viquipèdia era un producte de moda de qualitat dubtosa. On són aquestes veus ara que s'ha publicat que les universitats americanes de més prestigi, entre les quals la mítica Harvard, l'han fet seva i han abocat els seus estudiants a fer-hi entrades com un element pedagògic més, o quan, amb molt bon criteri i excel·lent visió, la Gran enciclopèdia catalana ha decidit obrir els seus continguts i acceptar contribucions dels seus usuaris?
Tampoc no fa tant que veus properes menyspreaven la influència dels reporters ciutadans que utilitzaven Twitter, Facebook i les xarxes socials en general per difondre el seu pensament, les seves preocupacions o el que consideraven notícia més enllà de l'opinió i els interessos de les redaccions. Aquestes mateixes veus ara celebren el paper d'aquestes xarxes en les revoltes del Magrib, perquè sense elles no hauríem pogut ser testimonis directes de les revoltes. Llàstima que creient-los hem perdut cinc anys i frustrat molts joves emprenedors, que, com que no tenien cap mena de ressò aquí, han marxat i són punts de referència lluny del seu país.
Robert Darnton diu en el seu llibre que totes les eres han estat de la informació, cadascuna a la seva manera, i que totes han hagut de superar resistències que provocaven frens en la història i en el desenvolupament de les idees. Sigui com sigui, el futur és digital i la nostra època es només una època de transició. Com més aviat ho tinguem clar, millor per a tothom.
