Rato contra les cordes

Potser és per una pura coincidència, però Rodrigo de Rato sembla talment que hagi muntat un circ i que li creixin tots els nans. En primer lloc, ha rebut una forta andanada de l'organisme supervisor del Fons Monetari Internacional on havia ocupat la plaça de gerent del 2004 fins al 2007. Va plegar, segons va dir, per motius personals, però no se'l veia gens preocupat quan es va deixar fotografiar al Carnaval de Rio poc abans d'abandonar una altíssima responsabilitat internacionals sense cap explicació convincent. És cert que només aterrat a Madrid ja el van contractar d'assessor la banca Lazard, La Caixa i el Santander, però no és segur que pensés en aquests enormes emoluments per protagonitzar una fugida i una renúncia tan sonades abans d'esgotar el mandat que solemnement havia acceptat de la comunitat internacional. Era potser que disposava de la informació privilegiada que anunciava la gran recessió que va esclatar un any després que sortís cames ajudeu-me? Això probablement no ho sabrem mai, però igual que la reina d'Anglaterra va fer aquella pregunta tonta o només aparentment ingènua: “i com és que ningú no ens va avisar que venia aquesta crisi?”

En tot cas, l'informe que s'ha publicat acusa l'FMI d'haver trigat molt a detectar els gravíssims problemes que ens caurien al damunt i d'haver seguit dient que l'economia ja havia tocat fons i que l'escenari pitjor ja s'havia superat. El Fons, a l'època Rato, no va parar de fer elogis del sector financer dels EUA que va ser, en última anàlisi, el culpable de l'esclat de la bombolla. Tanmateix, quan va fer fallida Lehman Bros, el gerent ja era el francès Strauss-Kahn, que es va trobar el dictamen que criticava la incapacitat d'assenyalar els riscos que amenaçaven de manera sistèmica les economies. Seduïts per la gran banca i obsessionats per la vigilància dels tipus de canvi, els directius del Fons van propiciar unes mesures que van representar un desastre sense pal·liatius. És per això que ara el nou gerent, i possible rival de Sarkozy a les properes eleccions presidencials, ha rebut l'encàrrec d'establir un sistema d'alerta anticipada que garanteixi la prevenció d'un desastre com el que encara no ens hem tret del damunt. Mai no sabrem si Rato va abandonar el vaixell per desmarcar-se dels errors i negligències que ara es denuncien. Però, pel que sembla, no ha aconseguit carregar el mort al successor i se senten moltes veus que l'acusen de responsabilitat in vigilando.

De fet, també a l'interior d'Espanya s'observen atacs a la seva gestió. Recordem que, després de les bicoques que li van adjudicar la primera caixa i el primer banc del país, es va convertir en el nou president de Caja Madrid, en substitució de Miguel Blesa que, a corre-cuita, en l'últim any de la seva presidència va maquillar els resultats amb inversions especulatives que van obtenir plusvàlues. Amb el suport de Rajoy i, segurament, contra la voluntat d'Esperanza Aguirre, va agafar el timó en plena etapa de turbulències i ara travessa uns moments particularment difícils. Ha creat el Banco Financiero, ha aglutinat Bancaja i pensava que tot seien flors i violes. Però el govern central és una font de regulacions que no cessa i que, per dues vegades consecutives, ha alterat les condicions aplicables a la fusió freda que Rato capitaneja. El canvi de reglamentació obligarà la nova entitat a aconseguir 3.000 milions d'euros per assolir els requisits de solvència. Fins aquí, el president de la CECA, Fainé, sempre parlava en nom de “Rodrigo y yo”. Però ara les coses són diferents.

En realitat, la ministra Salgado planteja les exigències en termes de mesos per a complir-les i amb l'alternativa i amenaça de la nacionalització. Al darrere, amb un mefistofèlic somriure, el governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, està satisfet del curs dels esdeveniments i de la transformació del mapa financer espanyol, que deixarà les caixes en una situació que no les coneixerà ni la mare que les va parir. És cert que Rato, en nom de la despolitització, va crear un nou consell d'administració on tothom és polític professional, principalment de totes les famílies del PP i amb algun guarniment o incrustació com la de Tomàs Gómez, el candidat del PSOE o de les primàries contra l'aparell del partit, per optar a la presidència de la comunitat de Madrid. Diuen els malpensats que al govern estatal potser no li agrada gaire la previsible creació d'un instrument financer controlat pel PP i que, a part de posar pals a la roda al protagonista, potser s'ha plantejat l'estratègia d'obstaculitzar tot el projecte. Cosa que agradaria, amb un desenllaç el més ràpid possible, als grans bancs del país i a les caixes que no necessitin un calendari més llarg per complir la normativa. En resum, a Rato les hi claven ara, des de fora i des de dins, del dret i del revés, encara que no es pugui parlar d'una conjura, naturalment.