Precioses i mutilades

El prestigiós i reconegut World Press Photo del 2010 l'han donat a la fotògrafa Jodi Bieber per la imatge de l'afganesa Bibi Aisha que va publicar Time. Una dona jove, guapíssima, amb uns ulls foscos, uns llavis molsuts i ben dibuixats i un cabell negre i brillant que ha sortit a tots els mitjans. La fotògrafa la va encertar amb el retrat.

Des de divendres passat he vist la imatge reiteradament a tots els noticiaris i a la premsa en general. Per més vegades que la vegi (la dona no tenia nas ni orelles) m'impressiona de nou fent-me, com deia en Serrat per altres motius en la seva magnífica Helena, bullir la sang. Més enllà de la desfiguració de la dona, el que em deixa esparverada, horroritzada i desencantada és que el que hi ha al darrere. El significat de tot plegat es repeteix, una vegada i una altra, amb diversos graus i interpretacions arreu del món.

La història de la imatge va pel camí de ser un clàssic: el marit, al qual la jove havia abandonat per maltractaments reiterats, li va tallar, ell mateix, complint la condemna que l'Estat afganès li havia imposat per haver fugit del seu cantó, nas i orelles. Quina paradoxa: la dona fuig del company maltractador; la troben i el càstig que imposa l'estat és que el mateix home del qual s'escapa la desfiguri de per vida. Sembla tot tan lluny i tan irreal, veritat? I és clar que ens agrada saber que ara la dona viu tranquil·la als EUA i s'ha reconstruït el rostre, però no n'hi ha prou. Com ella, n'hi ha d'altres. Moltes altres. Allà. Aquí. Més lluny, més a prop... I si bé és veritat que és distant i podríem no saber-ho, ho sabem, i es fa estrany fer com si res.

I saben què passa? Que a hores d'ara hi ha discursos i denúncies que ja no haurien de ser necessaris i, sobretot, que ja no haurien de ser les senyores les que els fessin.

Quan les fotografies de reivindicacions democràtiques a Egipte, a Tunísia, les protestes per la manca d'una mesquita a casa nostra o els consells de direcció segueixen estant protagonitzats “quasi” amb exclusivitat per senyors és que alguna cosa no va bé. Algú ha deixat de fer els deures esperant les recuperacions del setembre. I al setembre, ara per ara, només hi aniran els que suspenguin.