El forat negre de la desproporció

L'Arsenal havia dit que la temporada passada havia respectat massa el Barça. Ahir potser va ser el Barça el que va respectar massa l'Arsenal. El tenia a punt de liquidació i el va deixar aixecar-se. Havia sotmès l'equip de Wenger, independentment de si va ser més o menys irrespectuós, per un camí diferent del de la temporada passada. Però no va saber ser cruel en la mateixa proporció del seu domini i va acabar premiant l'últim intent d'insolència de l'Arsenal. El partit va ser molt diferent, però es va repetir la mateixa història de l'any passat a l'Emirates.

El Barça sempre rep càstigs desproporcionats. Li ha passat tota la vida, fins i tot en aquesta època en què la visió positiva de la vida blaugrana té molt de fonament. Ho porta en el seu codi genètic, tot i que en els últims temps no sigui un signe d'identitat com era abans sinó un gen que es manifesta puntualment. Va ser més bon equip que l'Arsenal, va tenir molt més la pilota, va tenir més ocasions, tenia el partit encarrilat i dins un cert control i el va acabar perdent. Va fer poques concessions però les va pagar molt cares, l'àrbitre i els liniers es van convertir en els millors aliats de la defensa de l'Arsenal amb un gol mal anul·lat i uns quants fores de joc mal assenyalats, va perdre Piqué per al partit de tornada per una targeta groga i en canvi Song no va veure la segona targeta groga ni la tercera ni la quarta... i haurà de pair una derrota difícil d'explicar per com s'havia desenvolupat el partit fins als últims minuts. Ara haurà de remuntar al Camp Nou una eliminatòria que havia sabut interpretar de manera correcta en el plantejament del primer partit però que va entrar en aquest forat negre que és la desproporció entre la productivitat de futbol i d'ocasions i les conseqüències que té en el marcador.

El Barça va saber interpretar la manera correcta d'apropiar-se del partit i de portar-lo al seu terreny, però tot es va capgirar quan era arribada l'hora de dictar la sentència. El partit estava a punt de caramel perquè els blaugrana augmentessin l'avantatge al contraatac o aprofitant els espais que la defensa de l'equip anglès deixava rere seu i va ser l'Arsenal el que va desplegar dues jugades ràpides i directes i va capgirar el resultat. El món al revés. Era el Barça l'equip que arribava a l'Emirates havent trobat l'equilibri entre el seu futbol devastador i uns resultats proporcionals. Joc i gols anaven d'acord. I era l'Arsenal l'equip càndid, atractiu amb la pilota però que, a pesar que el seu escut és un canó, solia convertir-se en una escopeta de fira en les cites més exigents. Ahir, en canvi, amb ben poc en va tenir prou. El Barça no el va tombar a la lona i amb dos cops directes es va endur el partit. No, es va endur el resultat. El partit, com quasi sempre, se l'havia endut el Barça.

El Barça va fer un partit més complet, més equilibrat que el de la temporada passada a l'Emirates. No es va repetir l'exhibició de la primera mitja hora, però tampoc la davallada de la segona part. El Barça, liderat per un Sergio Busquets imperial, va controlar el partit i amb una oportuna ocasió de gol de Messi va fer baixar els fums que l'Arsenal havia agafat durant els primer minuts de la primera part. Tots dos equips es van desafiar per veure qui tindria més la pilota. Va començar manant el Barça, l'Arsenal es va envalentir i va tenir una estona el domini, però una ocasió de Messi en el minut 14 que no va ser gol de miracle sí que va tenir un efecte dissuasiu, intimidador, per a l'Arsenal. El Barça va fer un pas endavant, Busquets va falcar l'equip posicionalment i el partit va entrar en la sessió d'hipnosi que crea el Barça amb el moviment de la pilota. Guardiola va interpretar bé quines eren les necessitats. La prioritat no era obrir molt el camp, sinó aprofitar els espais que hi havia rere la defensa avançada del rival. Contra el equips que es tanquen molt enrere, la recepta es jugar molt oberts. Contra les defenses avançades, crear combinacions per aprofitar les desmarcades en tot el front d'atac. Villa va abandonar la banda esquerra, que va quedar sencera per a Alves. I entre Villa i Messi i la mobilitat de Pedro, els mitjos van trobar les línies de passada per trencar la defensa. Així va arribar el gol de Villa, desmarcant-se per rebre una delicada passada de Messi. I en van arribar unes quantes més. Però no més gols. De tota manera, al Barça no se li va escapar mai el control. I això que l'Arsenal va fer un pas endavant i va apropar-se a Valdés a la segona part. Però la sensació de perill, com la de domini, la capitalitzava el Barça. Els blaugrana tenien ocasions i Van Persie xutava molt alt o molt tovament. Res no feia preveure el desenllaç que hi va haver, però entre equips que no es resignen a la seva sort sempre poden passar coses inesperades. Com ahir. El Barça només guanya partits si juga bé. Però en canvi en pot perdre jugant igualment bé.