Bones pràctiques
“Ens agradaria reiterar al nou president que es deixi guiar pels economistes. Catalunya en té un brillant planter”
Després d'haver escoltat per boca d'Artur Mas, en l'acte de la presa de possessió com a president, que “la construcció nacional de Catalunya no és una feina per a impacients”, hem fet un petit exercici de reflexió per aventurar si a Catalunya hi haurà un bon govern i hem arribat a concloure que per a això resulta imprescindible conèixer alguns episodis de la vida del notori Pujol Boy que ha guanyat les últimes eleccions autonòmiques. I és que Artur Mas, des dels seus primers passos en l'escabrós món de la política, va demostrar tenir qualitats per arribar agafant-se fort a una mà ferma, segura, poderosa, etcètera.
Amb el PAS del temps, l'home d'acer que es fon amb els versos de Baudelaire ha estat una constant esponja de poder i això l'ha portat a agafar les regnes a Catalunya. S'ha començat a parlar i es parlarà encara més de certs draps bruts d'aquest ufanós president que no figuren al seu currículum oficial i, sobretot, d'una ensopegada que va tenir en una altra època en el món de la indústria. A saber, Artur Mas, abans d'entrar en política de manera oberta, va ser, en qualitat de director financer, el promotor de l'expansió del grup Tipel (1988-1992). Dit així, no sembla sinó un èxit, però en realitat el que va significar el seu ambiciós pla, en què va maquinar entrar en els rams de l'alimentació, la construcció, la confecció, la distribució i algun més que oblido, va ser l'enfonsament de la companyia. Creu i ratlla, i el nefast executiu es va aixoplugar sota les ales protectores de la família Pujol, que no va tenir en compte que el seu delfí hagués ensopegat enfonsant el grup familiar dels Prenafeta (que ja és desencert, segons el nostre modest entendre). De tota manera, creiem que de Tipels el món de l'empresa i de la política n'és ple, i, per tant, nosaltres no serem els que fem sang dels moments que el Sr. Mas voldria veure esborrats de la seva biografia, sobretot ara que, per fi, després de set anys de vaques magres, una campanya fervent ordenada pel més que hàbil i experimentat David Madí –portaveu de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), que ara s'ha retirat al sector privat, satisfet o insatisfet amb la seva tasca, vés a saber!– ha encimbellat el candidat de CiU a la categoria de màxima autoritat de Catalunya. Doncs bé, Madí, en un altre temps conegut com “el nét predilecte de la saga que va crear Floïd” (una popular loció per a després de l'afaitat que tots els homes de la meva generació infausta recordem), ha servit com ningú de Sancho Panza per al Quixot vencedor de les aspes de molí que suposa la presidència de Catalunya, un càrrec que ha vist passar personatges de la talla de Lluís Companys, Josep Irla...
Doncs bé, perquè el Sr. Artur Mas estigui a l'alçada, ens permetem oferir alguns consells. Vostès ens perdonaran si resulta una gosadia, aquesta mena de decàleg de bones maneres, que en l'hora crucial dels passos (i ensopegades) inaugurals de l'assumpció al poder (per quatre anys, com a mínim), per agafar el timó d'una de les regions més dinàmiques d'Espanya, li oferim, desinteressadament, com a experimentat economista.
En aquests moments, se'ns ocorre, entre altres coses, recomanar garantir l'eficàcia i la millora de la gestió autonòmica, la valorització i el desenvolupament de tots i cada un dels recursos que té la nostra regió i, sobretot, el capital humà (formació, formació i formació); promoure la diversitat cultural i assolir la integració dels estrangers (no és sensat seguir l'escandalós exemple de Monsieur Sarkozy), sense que això signifiqui deixar de protegir i defensar la identitat, els valors i els interessos del poble català.
Així mateix, preguem que el Sr. Mas advoqui per la sostenibilitat, el dèficit zero, la innovació, la capacitació dels joves, la fiscalitat progressiva i la supressió d'alguns gravàmens (en concret, de l'impost sobre societats), adoptar mesures de fiscalitat verda; combatre l'economia submergida, que no es doni peu al desmantellament de les caixes d'estalvis, establint un control rigorós ara que estem assistint a una voràgine de fusions (en aquest sentit, no cal dir que ha de pal·liar els tripijocs de la Caixa de Pensions, perquè el fet que a Isidre Fainé se li hagi atorgat el càrrec de president de la CECA espanyola indueix a esperar que hauran d'extremar les precaucions, ja que el peix gran sol menjar-se el petit, però, de vegades, el peix petit és una piranya i les tornes canvien...); afavorir el relleu generacional a la empresa... I tot un reguitzell de trucs aplicables directament a l'administració de la Generalitat: racionalització de la despesa pública, receptivitat, transparència i rendició de comptes, participació, eficàcia i eficiència, coordinació, informació... I, per descomptat, que no s'oblidi de les seves pròpies paraules: “Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra”.
Encara que el que més convindria saber al Sr. Mas és que, de vegades, la millor sortida és la introducció del caos sistemàtic (sistema que jo vaig assajar a la Universitat de Barcelona durant el meu rectorat).
Per acabar, ens agradaria reiterar al nou president que es deixi guiar pels economistes. Catalunya en té un brillant planter, entre els quals destaquen Alfred Pastor, deixeble de Samuelson i autor de l'esplèndid llibre La economía es una ciencia humilde (l'hauria de tenir a la tauleta de nit com a llibre de capçalera en lloc dels de lírica francesa), Joan Manuel Tresserras, de la Pompeu Fabra, etc. Queda dit! De moment, sembla que anem bé: ja ha anat a Madrid a pidolar i s'ha anunciat una reducció de la despesa... S'acosta l'austeritat al govern...
