La bandera del Castillet

Faig una ullada a la pàgina que Viquipèdia dedica a la Nova Cançó i m'entre­tinc a bus­car alguna referència a Jordi Barre, que hem per­dut fa pocs dies. En aquest diari con­si­de­rem Jordi Barre la veu de la Nova Cançó a Cata­lu­nya del Nord. No l'hi trobo. Només és quan escric direc­ta­ment el seu nom, que Viquipèdia em diu: “Lli­gat a la Nova Cançó, se'l con­si­derà l'intro­duc­tor d'aquest movi­ment a Cata­lu­nya del Nord”. Es veu que l'intro­duc­tor no es mereix sor­tir a la pàgina prin­ci­pal, que quan es refe­reix a la Cata­lu­nya fran­ce­sit­zada només diu: “Mal­grat la ine­xistència quasi total d'infra­es­truc­tura, hi ha un bon nom­bre d'artis­tes autòctons que es donen a conèixer (Toni Mon­tané, Gisela Bell­solà, Pere Figue­res, etc) al cos­tat de Teresa Rebull, saba­de­llenca però arre­lada al Ros­selló”. Es veu que Jordi Barre hi queda inclòs en un esca­rit i esqui­fit etc.

En memòria dels mem­bres de l'etc., em per­meto recor­dar un altre can­tant ros­se­llonès, de nom Denís (cito total­ment de memòria) que ens ame­nitzà una tro­bada de peri­o­dis­tes de les “dues Cata­lu­nyes” fa una colla d'anys. Havíem que­dat per tro­bar-nos sota la ban­dera cata­lana del Cas­ti­llet. Pro­ba­ble­ment era a prin­cipi dels setanta, però no ho puc asse­gu­rar. En parlo perquè vaig gra­var el seu reci­tal i el vaig poder escol­tar unes quan­tes vega­des par­ci­al­ment (la cinta va ser regra­vada per error). Curi­o­sa­ment, encara avui, si tingués les facul­tats necessàries, seria capaç de can­tar algu­nes estro­fes de les dues peces. La pri­mera, sobre una melo­dia melan­gi­osa, deia: “Llau­ra­dor que llau­res, quin enyo­ra­ment / s'esfu­lla la rosa amb el sol i el vent / Pas­sant la mun­ta­nya hom dava­lla al pla / col­rada és la rosa de tot l'Empordà...” Devia ser una cani­go­neta pot­ser, com en diuen ells.

L'altra peça era una autèntica cançó de pro­testa, de revolta. En recordo: “Aquesta nit us diré, només un crit, només un crit / heu sen­tit mai crits de bèsties feri­des, / heu sen­tit mai clams de dolor? / Quan veig aques­tes ter­res venu­des als estran­gers, quan veig un germà nos­tre / d'Urgell o de València / de Sóller o de Bar­ce­lona / que em diu estran­ger / com podria dir-vos cançone­tes / a la dama del meu cor o can­tar cani­go­ne­tes /al mar, al cel o les flors / Aquesta nit us diré, només un crit / només un crit / heu sen­tit mai crits de bèsties feri­des, / heu sen­tit mai clams de dolor...”.

No devia fer car­rera. Les con­di­ci­ons soci­als i lingüísti­ques dels ger­mans nord-cata­lans li posa­ven difícil. La cul­tura autòctona al nord dels Piri­neus ho té fran­ca­ment magre –i mai tan ben dit–. Que­den nuclis de resistència, tos­suts i ferms, però la potència dels com­pra­dors d'aque­lles ter­res és impla­ca­ble. El suport que els pot arri­bar dels d'aquí és tan minso com impres­cin­di­ble. Con­vin­dria que els cata­lans del sud visitéssim més sovint la part fran­cesa del país. És on tenim el model just del que serem nosal­tres si no hi posem remei.