El cultivador d'alvocats

En una feixa de terra a Alhaurín de la Torre, a la costa mala­gue­nya, un home de fac­ci­ons rudes i edat rane­jant la vui­tan­tena cul­tiva amb mà ferma uns alvo­ca­ters, dels quals en recull una bona quan­ti­tat de suco­sos alvo­cats per a con­sum de fami­li­ars i amics, alter­nant-ho amb l'exer­cici de la pin­tura pai­satgística, una pro­ducció de qua­dres que ven a dos mil qua­tre-cents euros la tela. En la seva bio­gra­fia, l'esperpèntica imatge d'ara fa trenta anys, quan aquell home exer­cia de tinent coro­nel de la Guàrdia Civil i, pis­tola en mà, ocu­pava la tri­buna del Congrés de Dipu­tats.

Anto­nio Tejero, expul­sat de la Benemèrita i en lli­ber­tat con­di­ci­o­nal del com­pli­ment d'una con­demna que finirà a les dar­re­ries del pro­per any, viu una jubi­lació d'or, sense renun­ciar als seus prin­ci­pis ideològics però segur que aquests no tenen espai en l'espec­tre polític actual, al qual renuncià quan fra­cassà en la moguda elec­to­ral de l'octu­bre del 1982, quan formà un par­tit, Soli­da­ri­dad Española, que amb el lema Entre con Tejero al Par­la­mento només acon­seguí 28.451 vots al con­junt de l'Estat. És lluny, en el temps i en el con­cepte, el 23-F i les coor­de­na­des que feren pos­si­ble un intent de cop d'estat invo­lu­ci­o­nista, tot i que els números rodons –ara, trenta anys– són bons per recor­dar uns fets i les impli­ca­ci­ons polítiques que com­por­ta­ren, al mateix temps que rea­fir­mar les mol­tes incògni­tes que encara que­den en la seqüència de la cons­pi­ració.

A trenta anys vista, hi ha mol­tes evidències però també molts punts obs­curs, des del con­ven­ci­ment que con­fluïren dos pro­jec­tes col­pis­tes en una sola rea­lit­zació, un més matus­ser, encapçalat per Tejero i Milans, i l'altre més pro­fund i sofis­ti­cat, per­so­na­lit­zat en Armada i la difusa figura de l'Ele­fante Blanco. Un entra­mat de cons­pi­ra­dors, filo­col­pis­tes, fran­quis­tes irre­duc­ti­bles i aspi­rants al no res, fins demòcra­tes reci­clats, cre­a­ren una ombra prou allar­gada per pla­nar des d'alguns par­tits par­la­men­ta­ris fins a la ins­ti­tució monàrquica. En mitja dot­zena d'hores es juga­ren diver­ses par­ti­des en tau­les sepa­ra­des, de tal manera que tot fou prou confús com per poder-ne treure l'entre­llat defi­ni­tiu quan, segur, es con­vin­gue­ren els silen­cis sufi­ci­ents per tren­car la suc­cessió de fets. De tot allò sem­pre en que­da­ran pre­gun­tes per res­pon­dre i intuïcions mai com­pro­va­bles, tot i que Javier Cer­cas n'ha fet una magnífica apro­xi­mació a Ana­to­mia d'un ins­tant, un relat on la ficció es demos­tra extre­ma­da­ment real.

D'aque­lla jor­nada d'extre­mada gra­ve­tat, no sé si s'ha fet prou reco­nei­xe­ment dels ele­ments fona­men­tals que man­tin­gue­ren el sen­ti­ment democràtic i apos­ta­ren fort con­tra l'invo­lu­ci­o­nisme. El pri­mer, els mit­jans de comu­ni­cació, fona­men­tals per mos­trar la cara més anti­de­mocràtica de l'intent de cop i les imat­ges més esperpènti­ques que l'acom­pa­nya­ven, al mateix temps que podien cons­ci­en­ciar i mobi­lit­zar la soci­e­tat civil. El segon, les ins­ti­tu­ci­ons mit­ja­nes i de base, d'autonòmiques a muni­ci­pals, que tan­ca­ren files a favor de l'ordre esta­blert i man­tin­gue­ren incon­ta­mi­nats els poders més pro­pers a la ciu­ta­da­nia. I mal­grat la par­tida es dis­pu­tava en ter­ri­to­ris supe­ri­ors, aviat es féu evi­dent que les bases poli­tit­za­des no accep­ta­rien una con­xorxa, que també s'hau­ria d'enfron­tar a sec­tors democràtics del mateix exèrcit. El pas de les hores anà posant les coses a lloc i el cop d'estat acabà per fer-se invi­a­ble.

Amb tot, les auto­no­mies històriques paga­ren els plats tren­cats i s'impo­sa­ren les rebai­xes que tran­quil·lit­za­ven alguns sec­tors de tèbia vocació democràtica. Però, per sobre de tot, Anto­nio Tejero féu un gran ser­vei a la con­so­li­dació democràtica, quan la seva figura, reproduïda arreu, amb tri­corni al cap i pis­tola a la mà, fou tan nou­cen­tista que des­qua­li­ficà qual­se­vol pos­si­ble cop d'estat bana­ner en el futur de les Espa­nyes i, d'altra banda, aquesta mateixa figura i la neces­si­tat de ren­tar la imatge de les for­ces arma­des ajudà, i molt, a la trans­for­mació de l'esquema mili­tar del moment, de tal manera que activà la recon­versió de l'exèrcit fran­quista en una ins­ti­tució moderna d'acord amb la rea­li­tat d'un Estat cons­ti­tu­ci­o­nal.

Diuen que l'ancià cul­ti­va­dor d'alvo­cats, sota el sol del sud penin­su­lar, lamenta que ningú no li con­sulti res i ni tan sols es recordi el seu acte com d'una pro­esa. Però hi ha qui com­pra els seus qua­dres a dos mil qua­tre-cents euros i ell, a hores per­du­des, ha començat a escriure les memòries.