Educació i fracàs

Aquestes tisores governamentals de voracitat implacable que des de fa unes setmanes es llancen inclements contra tot allò que és susceptible de ser retallat en el sector públic català estan apuntant, entre molts altres, a l'àrea de l'ensenyament. La consellera del ram ja ha anunciat l'esquilada en diversos fronts, la qual cosa ha provocat que la comunitat educativa s'enfili com una carbassera.

El món de l'escola és, per definició, una carbassera. No recordo haver-los vist mai contents, els seus integrants. Moltes vegades, carregats de raó. Altres vegades, obsedits per prejudicis corporatius. L'educació, a Catalunya, és un món que viu instal·lat en la insatisfacció permanent. Perquè el nostre país sempre ha tingut una gran teòrica però una pràctica discutible a l'hora d'organitzar un sistema adequat a les necessitats i, sobretot, a la idiosincràsia del país. En un lloc culturalment mediterrani com el nostre, l'educació està molt relacionada amb l'ensinistrament. Fer aquesta afirmació és exposar-se a les invectives d'un sector educatiu imbuït de la creença que l'home i la dona tenim una tirada natural per saber. Bona part de la pedagogia amb més tradició a casa nostra confon la necessitat d'aprenentatge que té l'ésser humà amb les ganes reals que té d'aprendre. Basar un sistema educatiu en aquesta creença és conduir-lo indefectiblement al fracàs.

En general, i poseu-hi les excepcions que us convingui, com a mínim els meridionals, encara que per aquests verals siguem meridionals del nord, som fidels observadors de la llei del mínim esforç. Això condiciona l'aprenentatge de manera radical i el lliga a un triangle màgic que cal tenir en compte per no abocar qualsevol plantejament pedagògic a la inoperància. Els vèrtexs d'aquest triangle són la motivació, la necessitat i l'esforç. Són els tres eixos sobre els quals gira la qüestió. Si en flaqueja qualsevol, els resultats trontollen. Tots coneixem, dels nostres anys escolars, casos de mainada que eren uns totxos reconsagrats i que avui tenen carrera i triomfen a la vida. I a l'inrevés, autèntiques llumeneres caigudes al pou de la mediocritat. Què ha fallat? El sistema educatiu? Probablement ha estat el reequilibri o el desequilibri de l'esmentat triangle.

No sé quina és la visió des del sector docent, però analitzat des de l'experiència d'un grapat d'anys d'anar a l'escola, a l'institut i a la universitat, i veient com les generacions següents continuen passant per l'embut del sistema, un arriba a la conclusió que el millor mètode escolar és aquell que sap transmetre que aprendre no és pas una activitat necessàriament agradable però que cal fer-la perquè, tard o d'hora, els coneixements i els hàbits obtinguts acaben sent útils i/o necessaris per circular per la vida. Assumit això, hi ha molt de guanyat. La resta del procés cap al coneixement és relativament senzill. Només cal superar mitja dotzena d'assignatures: llegir, escriure, comptar, parlar, escoltar i entendre. És clar que, en la majoria de casos, per aconseguir aprovar-les amb nota probablement necessitarem tota la vida.