Líbia i l'efecte dòmino
Fa talment l'efecte que tots els esdeveniments que s'estan escampant com una reacció en cadena en forma de revoltes als països musulmans del nord d'Àfrica ens han agafat totalment desprevinguts. Ben bé allò que es diu amb els pixats al ventre. I no serà que no s'hagués reflexionat sobre el tema. Primer a través de l'Institut Català de la Mediterrània i després amb un petit canvi de nom que suprimí la paraula català, a fi d'obtenir un més gran i preferent suport de l'administració estatal. A continuació, amb la Declaració de Barcelona o els acords i les resolucions de les cimeres de la Unió Europea. I, finalment, amb la solemne creació de la Unió de la Mediterrània amb seu al Palau de Pedralbes de Barcelona, on encara onegen les banderes de tots els països riberencs. En el fons, però, Sarkozy no va sentir mai cap entusiasme per la iniciativa i, com a copresident de l'organisme, el va deixar caure en la inoperància. L'altre president recordarem que era Hosni Mubàrak. De manera que tampoc per l'altra banda es podia esperar un gran impuls. I per a acabar-ho d'adobar, el president Zapatero es va treure del barret de copa aquella ocurrència de l'Aliança de les Civilitzacions amb la intenció de desvirtuar la profecia de conflicte de Samuel Huntington. Naturalment, a base només de bones intencions es fa la mala literatura i tota aquella gesticulació grandiloqüent no va passar d'una trobada amb el primer ministre de Turquia, Erdogan.
Així, doncs, tota aquella retòrica dels instituts com l'Elcano o les fundacions com la FAES, igual que la del mateix govern central, no van servir per formular unes previsions correctes, anticipar els perills o diversificar un risc massa concentrat en un pocs països inestables. I, vet-ho aquí, ara ens trobem asseguts damunt d'un polvorí i sense capacitat de reacció. Havíem posat una excessiva quantitat d'ous en el mateix cistell i en comencem a patir les conseqüències. En el cas de Tunísia, podríem dir amb inconsciència aquella frase imprudent de L. Calvo Sotelo: “Constato que no me afecta”. Però quan les turbulències arriben a Egipte, amb 85 milions d'habitants, un exercit poderós, una mica de petroli, força gas i, sobretot, el canal de Suez, de vital importància per al pas de petroliers i de mercaderies dels països asiàtics, ja podem dir allò de: “Houston, tenim un problema”. O, més ben dit, ara que Líbia s'ha incorporat a la foguera, ja en tenim dos. Perquè resulta que l'ENI italiana i la Repsol espanyola són els principals productors de petroli del país. D'entrada, Repsol ja ha tancat el jaciment d'Al-Sharara del qual li pertoquen 35.000 barrils/dia sobre un total de 250.000. Curiosament, aquesta zona d'extracció està situada a prop de Bengasi, en territori controlat pels rebels. La producció total de Líbia és d'1,6 milions de barrils/dia i Espanya és el cinquè destinatari de les exportacions.
En realitat, però, el principal problema no és el quantitatiu, sinó el que deriva de la gran qualitat del petroli libi, un cru amb molt poc sofre, dolç i lleuger que crema de manera molt més neta que la majoria dels altres. Parlem de només un 1,4% del total mundial, però molt difícil de substituir, perquè els grans exportadors no poden oferir les mateixes característiques. Hi ha, per tant, el perill que els preus que ja s'han disparat segueixin en ascensió fins a nivells tan elevats com els del 2008. I posem un ciri a santa Rita per demanar que no es descontroli Algèria. En tot cas, el que ja és segur que s'ha acabat és el mètode Gaddafi de fer negocis. Íntim amic de Berlusconi, aquest terrorista responsable de l'atemptat de Lockerbie, és un gran accionista de l'Unicredit i el Juventus de futbol. Ho va ser també de la Fiat i té d'assessor el vicepresident de la Pirelli, que ja ha anunciat que dimiteix, i d'intermediari en operacions amb JP Morgan Chase Tony Blair. Utilitza també els serveis del fons Carlyle, del seu rival Colony Capital i del banquer Jacob Rothschild. A part, és clar, dels seus idil·lis amb Hugo Chávez, Putin i J.M. Aznar, a qui va regalar un cavall àrab de pura sang. Poderós cavaller és el diner, i si no, que ho preguntin al PSA de l'andalusista Rojas Marcos o al PSP de Tierno Galván, que van ser finançats des de Trípoli.
Em temo que ja no hi serem a temps, perquè les coses evolucionaran a pitjor molt ràpidament, però seria urgent redefinir la política energètica. No pot ser que un ministre d'Indústria català autoritzés la distribució de gas algerià als particulars. Com no és normal que es deixi que una empresa concessionària tingui, i a més a més, perdi, un litigi de 1.400 milions d'euros amb la Sonatrach i que, a sobre, ara se'ns vulgui repercutir aquest error als consumidors. Serà que ja ens van fer pagar els 111 milions d'euros que va costar el fracàs de l'OPA sobre Endesa? Que els negocis especulatius no es poden fer a costa dels diners de les tarifes i que les equivocacions les han de pagar els accionistes i els gestors i no els usuaris indefensos. O que no sembla pas encertat que s'hagi permès la venda de la part de CEPSA al gasoducte d'Algèria a Abu Dhabi. I tantes coses més que ja anirem veient.
