Amb el fre posat

Algú vol una altra prova més clara que Espanya i Catalunya van en direccions oposades que la decisió del ministre Rubalcaba de baixar el límit de velocitat a 110 quilòmetres per hora just en el moment en què el conseller Puig el volia apujar a 130? Ho dic amb una certa ironia, ho reconec. També haig de reconèixer que divendres, quan rumiava sobre el tema d'aquest article tenia la intenció de començar d'una altra manera, però amb el mateix tema. Pensava que tot aquest debat que ha engegat Felip Puig d'apujar el límit a 130, com a spin-off del debat dels 80 km/h a les entrades a Barcelona, és o bé una maniobra de distracció o bé una contradicció respecte a les prioritats que ens van exposat del dret i del revés: ara toca posar ordre en les despeses, retallar i, en llenguatge masià, estabilitzar el rumb econòmic de la Generalitat. Fer més d'administradors que de governants. Ah, és que revisar els 80 km/h era una promesa electoral, diuen. Ui, sí, la més urgent. En canvi (i ara ja faig una mica de demagògia, però és per contrarestar la seva) a l'hora de plantejar la revisió de les relacions entre Catalunya i l'Estat, cosa també dita (de passada) en campanya, no hi ha pressa, per moltes garrotades que ens fotin i per molt que un milió i mig de catalans es manifestessin el 10 de juliol passat. El missatge és: Catalans, anem a tota castanya per l'autopista i amb el fre posat cap a Madrid! De tota manera, penso que si algun dia Catalunya ha de fer un pas endavant, no el farà sense CiU. Però algun dia s'haurà de fer. La feina d'estrènyer el cinturó del país no pot durar eternament. Algun dia s'ha de deixar d'administrar i començar a governar. I sumar voluntats, moltes de les quals ara estan a l'oposició. I, per acabar, parlant d'oposició, o dels que estaven al govern fins fa quatre dies, que reflexionin una mica. Si van gastar tant ja en plena crisi com diuen les xifres oficials, quin exemple per a la societat. Mentre discursejaven sobre els excessos i les bombolles i la necessitat de moderació, ells, amb els diners públics, tenien la mà trencada. Déu n'hi do, uns i altres.