Cronòfags
Una de les qüestions que preocupa més els ciutadans és la gestió del temps. La sensació de no arribar, de no tenir temps per res, de fer tard a tot arreu, de no disposar del temps necessari per a la vida familiar, per a la formació intel·lectual, per al lleure o les mateixes activitats laborals és una constatació estesa de manera creixent. El ritme de la vida quotidiana s'ha accelerat. La introducció de les noves tecnologies estalvien temps, perquè fem més activitats amb menys temps i més còmodament. Adquirir una entrada de teatre, imprimir la targeta d'embarcament o bé comprar per internet són activitats que ens permeten guanyar temps. Amb aquest temps, però, encara fem més activitats, de tal manera que rarament és emprat per a la distensió, la contemplació o, senzillament, el lleure.
L'acceleració de la vida és un fet que tots els analistes han mostrat reiteradament. Conjuguem molts verbs al llarg d'una jornada, devorem el temps que ens és donat, però ens és molt difícil aprendre a fruir-lo, a degustar-lo i, més encara, a gaudir-ne. El moviment lent és, en certa manera, una reacció a aquesta cultura de la velocitat, una revolució silent. Pobles i ciutats s'afegeixen a la iniciativa del moviment lent que, a la vegada, aposta pel decreixement, per la vida tranquil·la i austera, superant la deriva cap al consumisme.
Hi ha activitats humanes que requereixen, necessàriament, la lentitud. Tenir cura d'una persona gran, educar un marrec, fer créixer un arbre, acompanyar el procés de dol d'una persona, pair els fracassos i desencerts, digerir correctament les victòries i els èxits són processos que, fins i tot en la nostra societat veloç, requereixen temps. Sense temps no es poden desenvolupar correctament. El treball d'orfebre és substituït per una producció en sèrie i l'activitat artesanal, per una fabricació anònima i constant.
Aquesta mala gestió del temps té conseqüències nefastes en el procés educatiu, però també en el camp de les relacions humanes. Educar una persona requereix temps, dedicació, constància, repetició dels missatges una i altra vegada, perquè solament amb la repetició acaben calant en l'ànima. La cura de la relació també exigeix temps. Amb tot, el temps s'ha convertit en un bé intangible molt preuat. Es busca el professional veloç, competent i barat, que pugui garantir el producte amb el mínim de temps possible i satisfer, d'aquesta manera, la distància entre el desig i l'objecte de desig. Aquesta cultura no permet créixer lentament cap obra, perquè no li deixa temps per créixer, ni ocasió per madurar. La conseqüència final és un producte insuls, buit, irrellevant, condemnat a desaparèixer abans de néixer. Tot envelleix amb celeritat i el que ahir era novetat esdevé una antigalla al cap de poc.
Urgeix una nova gestió del temps personal i professional, però mentre l'única ideologia que domini el panorama sigui el guany econòmic, qualsevol espai de temps dedicat a activitats no rendibles és considerada estèril. El nou ésser que emergeix és un cronòfag, un devorador de temps, que converteix la seva agenda en una cursa d'obstacles, en un espai per omplir, quarterar, classificar i jerarquitzar, en un territori per treure'n el màxim rendiment.
De tant en tant, però, el cronòfag pren distància del ritme i s'adona de tot allò que es perd mentre viu sota la tirania de la velocitat. Aquesta parada l'obliga a pensar com gestionar el seu temps i quina activitat cal jerarquitzar en la seva vida quotidiana. Plantar cara a la tirania del rendiment productiu i permetre's el luxe de perdre el temps, de fruir d'una tarda, de gaudir d'una conversa, de jugar amb els fills és gairebé un pecat, però un pecat molt necessari per retrobar el gust de la vida.
