Preludi a València

El febrer de 1981 sor­tien els tancs al car­rer i el febrer de 2011 ces­sen les emis­si­ons de TV3 al País València. Després de 30 anys el ter­ri­tori al sud d'Alca­nar con­ti­nua essent un dels fronts prin­ci­pals del con­flicte entre la nació cata­lana i la nació espa­nyola. La bona notícia, però, és que la tensió almenys no s'expressa en ter­mes mili­tars sinó en ter­mes cul­tu­rals, el debat sobre l'hege­mo­nia passa del com­po­nent de la violència física (tot i que excep­ci­o­nal­ment encara s'evi­denciï en els atacs de l'extrema dreta fei­xista a figu­res repre­sen­ta­ti­ves del cata­la­nisme) al setge con­tra la llen­gua, els drets i l'ima­gi­nari. Penso que l'esce­nari valencià podria anti­ci­par fórmu­les de reso­lució de xocs naci­o­nals basa­des en el res­pecte a les lli­ber­tats fona­men­tals, en la juri­di­fi­cació de les con­trovèrsies i en l'arbi­tratge d'enti­tats supra­es­ta­tals com la Unió Euro­pea i el Con­sell d'Europa, que hau­rien de ser apro­fi­ta­des pel con­junt del cata­la­nisme en els seus anhels de reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal.

La pri­mera pre­missa del gir en el plan­te­ja­ment, no obs­tant, con­sis­teix en el fet que les ins­ti­tu­ci­ons del Prin­ci­pat adme­tin aquesta situ­ació de con­flicte i la impos­si­bi­li­tat de vehi­cu­lar les rela­ci­ons amb l'espa­nyo­lisme que con­trola la Gene­ra­li­tat valen­ci­ana en ter­mes de nego­ci­ació. Cal plan­tar cara amb fer­mesa i això, a l'Europa occi­den­tal del segle XXI, és apos­tar per una estratègia jurídica de defensa dels drets i del plu­ra­lisme pro­jec­tada en últim terme a les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees amb cre­di­bi­li­tat i solvència.

Crec que, en la qüestió de TV3 a València, s'han enca­de­nat des del cata­la­nisme prin­ci­patí i des de l'Acció Cul­tu­ral del País Valencià una sèrie d'errors polítics i jurídics que han por­tat fatal­ment a l'exhi­bició popu­lista i pre­po­tent de Fran­cisco Camps (i tot sem­bla apun­tar que es trac­tarà d'uns errors que es repe­ti­ran). La pri­mera badada va con­sis­tir en l'acti­tud mel·líflua amb la qual l'ante­rior con­se­lle­ria de Mit­jans de Comu­ni­cació prin­ci­pa­tina encapçalada per Tres­ser­ras va ento­mar els pri­mers tan­ca­ments de repe­ti­dors pro­mo­guts per l'admi­nis­tració Camps. Ja ales­ho­res es podia per­ce­bre el parany que sig­ni­fi­cava la reci­pro­ci­tat en les emis­si­ons de TV3 i de Canal 9 amb la qual es va tan­car en fals la con­fron­tació atesa la manca de garan­ties sobre l'acord i la faci­li­tat amb la qual Camps podia tren­car el pacte quan en tingués elec­to­ral­ment neces­si­tat. No es podien dipo­si­tar totes les espe­ran­ces de com­pli­ment d'un acord només en la bona volun­tat d'un sub­jecte com Camps que tants cops ha actuat amb la intenció de mar­gi­nar la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes. Aquest és l'error que sem­bla que tor­narà a come­tre el govern d'Artur Mas: després de l'actu­ació impre­sen­ta­ble i traïdora de Camps, la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya encara el pre­mia supli­cant-li una nova ober­tura de nego­ci­a­ci­ons per arri­bar a un altre acord que Camps vul­ne­rarà quan li pla­gui.

El segon error recur­rent en què han par­ti­ci­pat tant l'admi­nis­tració del Prin­ci­pat com Acció Cul­tu­ral del País Valencià ha estat con­fiar que les instàncies espa­nyo­les aten­drien els greu­ges valen­ci­ans. Pri­mer amb l'espe­rança que la regu­lació del sis­tema audi­o­vi­sual pro­pug­nada en l'època en què José Mon­ti­lla era minis­tre d'Indústria i Tele­co­mu­ni­ca­ci­ons nor­ma­lit­za­ria la situ­ació de la tele­visió pública cata­lana al País Valencià. La segona, quan es va fer evi­dent la indi­ferència del legis­la­dor espa­nyol, amb el gest de l'ACPV de pro­moure la pre­sen­tació d'una ini­ci­a­tiva popu­lar que, a més d'estar minada de perills per la pos­si­bi­li­tat que per­metés a l'Estat espa­nyol absor­bir com­petències en matèria de mit­jans de comu­ni­cació (també les com­petències cata­la­nes), ni tan sols va ser presa en con­si­de­ració pel Congrés.

Final­ment, el ter­cer error va con­sis­tir en la resig­nació amb què l'ACPV i d'altres asso­ci­a­ci­ons en defensa de la llen­gua cata­lana (com Òmnium Cul­tu­ral) van accep­tar la impo­sició de san­ci­ons per evi­tar el tan­ca­ment dels repe­ti­dors. Unes san­ci­ons il·legals que hau­rien d'haver abo­cat a una cam­pa­nya de deso­bediència civil i que s'hau­rien d'haver plan­te­jat en un procés en què es denunciés el que de debò aques­tes mesu­res sig­ni­fi­ca­ven: una lesió des­pro­por­ci­o­nada a la lli­ber­tat d'expressió i de comu­ni­cació, un escla­fa­ment dels drets de les mino­ries cul­tu­rals i un atemp­tat de pri­mer ordre con­tra el plu­ra­lisme. Encara recordo la ini­ci­a­tiva d'Òmnium de recol·lec­tar ajuts de 10 euros perquè l'ACPV pogués pagar les san­ci­ons (a la qual molts vam con­tri­buir inno­cent­ment) quan aquests diners s'hau­rien d'haver inver­tit a con­trac­tar uns bons ser­veis jurídics capaços d'ele­var la causa, un cop pre­vi­si­ble­ment deses­ti­mada per les instàncies judi­ci­als espa­nyo­les, a òrgans com el Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans.

Per impul­sar actu­a­ci­ons més enèrgi­ques, que, insis­teixo, pas­sen per la inter­na­ci­o­na­lit­zació del con­flicte en el llen­guatge dels drets, la pri­mera con­dició demana que el cata­la­nisme polític assu­meixi el que s'està jugant a València: el pre­ludi de l'eman­ci­pació naci­o­nal o, en un sen­tit opo­sat, el pre­ludi de l'assi­mi­lació i de l'espa­nyo­lit­zació com­ple­tes. I aques­tes són unes coor­de­na­des que les ins­ti­tu­ci­ons prin­ci­pa­ti­nes estan lluny d'assu­mir. Per con­tra, és curiós que s'acabi de publi­car un lli­bre sig­nat per Rafael Moya Jover titu­lat España se rom­per por el Este. La cuenta atrás. De la men­tira, a la nación cata­lana. Del Esta­tut, a los Països Cata­lans en el qual l'autor ja dóna per des­comp­tada la inde­pendència del Prin­ci­pat de Cata­lu­nya (en un camí que, d'altra banda, con­ti­nuen con­fir­mant els estu­dis sociològics publi­cats la set­mana pas­sada) i vati­cina l'expansió del gest rup­tu­rista a València i a Mallorca ati­ada des del futur Estat Català. Com es pot com­pro­var, des d'Espa­nya cre­uen més en les pos­si­bi­li­tats del cata­la­nisme que nosal­tres matei­xos.