La vaga de tramvies del 1951
Ara fa seixanta anys: els primers dies de març de quan feia dotze anys que les tropes del general Franco, el revoltat colpista contra un govern legítim, havien ocupat Barcelona, va tenir lloc una insòlita mobilització popular. La fam, la humiliació, la repressió, la negació de tota mena de llibertats polítiques i cíviques havien convertit el Cap i Casal, no se sabia ben bé de què, en una ciutat vençuda, trista. Desesperançada. La que descrivia, amb saviesa narrativa, Víctor Mora a Els plàtans de Barcelona o a El tramvia blau. I vet aquí que, com si es tractés de l'inici d'un conte o d'una pel·li, esclata una revolta sense esgarips, gairebé sense xiscles, de nou estil. I és que la por escrivia la paraula prudència i la imatge sinistra de la presó Model o de les execucions al Camp de la Bota o de les delacions o de trencadissa familiar generada pel Caudillo de España, por la gracia de Dios, en any de Santa Misión i d'anunci de la celebració a Barcelona, el 1952, del XXXV Congreso Eucarístico Internacional de Barcelona, no esborraven la misèria quotidiana en una ciutat poruga per decret.
La crònica barcelonina d'aquella vaga de tramvies la va publicar, el 1977, Fèlix Fanés. Qui, els anys a venir, destacaria com a analista del món de la distribució cinematogràfica, amb un estudi sobre Cifesa, es convertia en novel·lista i ha arribat a ser el gran expert en l'estudi de l'obra de Salvador Dalí, ni es capbussa en anàlisis sociopolítiques, segurament prematures, ni vol, en cap cas, immiscir-se en el terreny dels historiadors. En canvi, aporta dades, documents que poden semblar tangencials, punts de vista de persones com ara Josep Benet, Hilari Raguer o Manuel Sacristán, entre molts d'altres, dades sobre sous i preus dels productes de primera necessitat, precisions sobre el paper dels estudiants, capteniment d'una ciutadania que molts ja creien definitivament anestesiada i que va respondre tan generosament davant l'evidència de greus comparatius que portaven a dir: “Prou!”.
Com que ja sóc grandet, conservo imatges molt precises d'aquella mobilització urbana que moltes i molts han considerat un primer tast d'allò que havia de ser l'antifranquisme actiu en clau barcelonina. El llibre em confirma tot allò que havien escrit Molinero-Ysàs, a Patria, justicia y pan i que ens acaben de recordar Andreu Mayayo, Paola Lo Cascio i José Manuel Rúa a Economía franquista y corrupción. I és que, més enllà de les especulacions sobre Baeza Alegría i la cantant Carmen del Lirio, allò que aquella vaga, d'ara fa seixanta anys, revela és que no tot havia mort en el món segrestat d'aquella Barcelona... i que ningú no sap d'antuvi quin serà el guió de les revoltes populars d'un col·lectiu humà que vol recuperar la dignitat. Ho diguin o no els mandarins dels polítics en nòmina.
