Incerteses euromediterrànies
Barcelona, en la seva recerca del paper que ha de jugar al món, ha expressat sovint la seva voluntat d'exercir de capital de la Mediterrània. L'últim intent de formalitzar-ho d'alguna manera va ser aconseguir ser la seu permanent de la Unió per la Mediterrània. Aquest és una organisme que va néixer dins de l'anomenat procés de Barcelona –l'impuls del qual comença a la conferencia regional euromediterrània de l'any 95– i que hauria de servir per convertir la Mediterrània en un espai comú de pau, estabilitat, seguretat i prosperitat.
La Unió per la Mediterrània és una institució fracassada. Els estats membres no han fet les aportacions econòmiques previstes per al seu funcionament, que en conjunt s'han vist reduïdes en més de la meitat, i molts d'ells ni tant sols s'han molestat a nomenar els experts que haurien d'haver vingut a treballar a Barcelona. La falta de voluntat política ha tornat a frenar una iniciativa carregada de bones intencions.
Haver fiat tota la funció de la capitalitat a acollir la seu d'una institució, per molt important que sigui, demostra una visió molt oficialista i subsidiària del paper que es vol jugar. Els últims anys no s'ha aprofundint en altres aspectes bàsics, com podria ser convertir-se un el hub real de comunicacions de la zona, o en una referència per a la cooperació científica o en el punt de trobada cultural. Són objectius per assolir els quals no cal altra cosa que la voluntat de fer-ho.
Per tot plegat no és estrany que, tot i estar tan a prop, ens sembli tan llunyà tot el que està passant ara a la ribera sud de la Mediterrània. Els que sempre tenen una excusa a punt diran que les revoltes populars han agafat per sorpresa tothom, i no els faltarà raó, però aquests no aspiren a ser la capital de tota aquesta zona. I, en tot cas, un cop ha pres la flama, estem expectants pendents d'on bufa el vent i on acaba el fum. La reacció de la diplomàcia espanyola ha estat –fins ara– tímida, dubitativa, inconcreta i per tant prescindible; la dels responsables polítics de la ciutat i el país ha estat, senzillament, inexistent. De veritat tenim capacitat per ser capital de res?
Les revolucions que han seguit la de Tunísia poden tenir un efecte similar a la caiguda del teló d'acer. Són l'última manifestació de la desaparició de l'antic règim, que també va tenir en l'equilibri creat sobre les tensions entre els dos grans blocs la seva expressió política a la zona. La destrucció dels fonaments que sustentaven els dictadors han fet que s'esmicolin les estructures construïdes per permetre els seus abusos i per facilitar els seu enriquiment personal amb pràctiques corruptes. A partir d'ara caldrà també una nova lògica de relació amb aquests estats, amb els nous líders que surtin però, sobretot, amb la seva població. Fins ara la pau era l'absència de qualsevol conflicte intern, i el preu a pagar era sovint acceptar la falta de llibertats civils i polítiques. L'objectiu de convertir aquests països en societats de prosperitat era, també moltes vegades, l'excusa per deslocalitzar a zones amb mà d'obra barata i per associar-se amb els polítics i funcionaris que s'han enriquit personalment tots aquests anys. I tant la pau com la prosperitat, si no se'n treia un avantatge directe, eren el peatge que calia pagar per assolir l'estabilitat i la seguretat. Seria comprensible que els insurgents veiessin amb gairebé tant recel els dictadors com els que poden entendre que han estat els seus còmplices.
