El cove i les tecnologies

Sóc usuari gairebé compulsiu de les noves tecnologies. Vaig dirigir durant set anys la versió digital de La Vanguardia. He passat de ser un periodista dels temps de la Guerra Freda a columnista, tertulià i conversador de qüestions generals. Des de traductor fins a director, he treballat en tots els estadis d'un diari d'informació general. Han passat milers d'originals per la meva taula i m'he embrutat les mans de tinta de les llargues tires de teletips que arribaven a la redacció. Rodant pel món amb una màquina d'escriure, uns quants retalls de diari, el raspall de dents i la roba imprescindible encabida en una d'aquelles maletes que havies d'arrossegar pels aeroports, el primer que calia buscar és com s'enviaria la còpia a la redacció. He cridat molt per telèfon des de locutoris en hotels, pensions o benzineres. Trobar un teletip que funcionés era del tot imprescindible. Els corresponsals de l'època buscaven el fil telefònic que els comuniqués amb la seu del diari o de la ràdio per tal d'assegurar la seva feina. Ens preocupàvem pel com i no pel què.

Avui és tot ben diferent. La comunicació no té cap problema i el que cal trobar és el contingut d'una crònica que no sigui conegut des de fa hores pels que la rebran. Al corresponsal no se li tallava mai res perquè se li suposava que tenia un coneixement directe, veraç, de la realitat que trepitjava. Això ens obria un camp immens per a la creació, la fabulació i, per què no dir-ho, per a la imprecisió. Ni mòbils, ni Twitters, ni internet, ni televisió. Era un periodisme certament rudimentari però que tenia un punt d'autenticitat que avui s'ha perdut. Grans periodistes de casa nostra com Gaziel, Josep Pla, Eugeni Xammar i Augusto Assía publicaven impressions sobre el que veien sense que necessàriament coincidís amb el que després diria la història. Sabien història, escrivien bé, havien llegit a bastament i es podien passar una setmana sense enviar res perquè no en tenien ganes o simplement perquè perdien moltes hores i dies traslladant-se d'un lloc a l'altre. Mai sabrem si les aventures del periodista Winston Churchill a la guerra dels bòers a l'Àfrica austral estaven basades en la realitat. Tampoc si Evelyn Waugh o Joseph Conrad escrivien el que passava realment o es deixaven emportar pels seus instints literaris, que encara avui tenen una vigència remarcable.

Les noves tecnologies són instruments fantàstics i imprescindibles per a la comunicació d'avui. La massa crítica d'informació que circula per la xarxa és de tal magnitud que costa molt desxifrar-la. Se sap tot i a tota hora. El que passa és que molt sovint no sabem el que realment està passant si no es té el propi criteri que ens facilita la relació entre el passat i el present, entre la cultura acumulada i els fets que veiem. És cert que els cercadors d'internet ens faciliten la feina a l'instant i no cal ni aixecar-se de la cadira per consultar una enciclopèdia que es mort de fàstic als prestatges de casa o del despatx.

Però en el periodisme d'avui hi ha molta més epidermis que contingut profund. És piula pel Twitter amb frases curtes, fetes, titulars cridaners, impressions i notícies escrites en 140 caràcters. Jo mateix he entrat en aquest món i en dos mesos ja m'estan llegint uns dos mil seguidors que s'han apuntat al meu compte. N'estic molt agraït per poder enviar a tantes persones qualsevol acudit, pensament, informació o reflexió que pugui fer. És bastant evident que les revoltes als països àrabs han estat possibles en bona part gràcies a la facilitat de comunicar-se entre persones d'arreu del món i també entre els que es manifesten a la mateixa plaça o carrer d'Egipte, Tunísia o Líbia. Els conflictes de tota mena passen per la xarxa que és imprescindible per treballar, debatre, divertir-se, viatjar i també barallar-se. Per a gairebé tot. Però hi ha un punt d'inseguretat en tot plegat. No per com es treballa o com s'envien continguts sinó per la fiabilitat del que circula per la xarxa, per la introducció de l'anonimat com a fet normal, pel risc de la superficialitat que ho pot acabar envaint tot. Alerta amb la frivolitat i amb veritats a mitges. Penso que els temps que corren no afavoreixen la reflexió per tal de tenir un criteri propi. Podem tenir vertigen a estar, per exemple, tot un dia allunyats del mòbil, dels Twitters, del Facebook o del correu electrònic. Tanta immediatesa ens pot fer perdre el sentit de la proporció i actuar com si partíssim de zero oblidant tot el que s'ha fet fins ara en els àmbits de la cultura i del progrés, entès com un avenç per tenir una societat més justa, més lliure i més humanista. Estem invertint molt en el com i no dediquem temps i energies a aprofundir en el què.

Els que hem intentat tenir una certa idea de les coses que diem, escrivim o pensem no ho hem fet amb les noves tecnologies sinó amb lectures, viatges, excursions i llargues converses i llargs silencis. Per a un periodista que aspiri a la solvència és imprescindible saber el que ha passat al país en els últims segles, especialment des de la desfeta que significà la Guerra de Successió de 1700 a 1714. Per aprendre i per no repetir els errors comesos per tal d'evitar noves frustracions. Cadascú pot tenir les seves preferències. Però és del tot recomanable llegir Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives, les Memòries de Josep Maria de Sagarra, Incerta glòria de Joan Sales, Joan Maragall, Mossèn Cinto Verdaguer, Salvador Espriu, Ferran Soldevila, Àngel Guimerà, Josep Pla. Cal eixamplar l'àmbit geogràfic i saber la història dels últims dos segles. El llibre de Carles Bonet, Españoles dentro de España, m'ha semblat interessantíssim. La biografia de Francesc Cambó, de Jesús Pabón, em va fer conèixer una visió de les relacions entre Catalunya i Espanya en temps molt convulsos. Per aspirar a moure's amb certa normalitat per Europa és necessari conèixer la seva història, la seva literatura, els seus personatges que han deixat una gran petjada en el decurs de les crisis i avenços científics de la modernitat. Tot això no ho donen les noves tecnologies, que són una mena de cove que només serà útil si s'omple de continguts d'excel·lència.