Elogi dels primers comtes
Per a molta gent de bona fe, el títol de comte de Barcelona ha quedat lligat a Joan de Borbó, que en va fer ús lliurement durant la dictadura franquista. Quan va morir, el comtat va recaure en l'actual rei borbònic. Però hi hagué un temps en el qual el comtat de Barcelona estigué en mans dels forjadors de Catalunya i no pas dels hereus dinàstics dels qui la passaren a sang i foc. No em refereixo a la casa d'Àustria reconeguda el 1519, ni als reis de la Corona d'Aragó, nascuda el 1137 arran del matrimoni entre Berenguer Ramon IV i Peronella d'Aragó. Podem submergir-nos més en les profunditats de la nostra història i trobar els homes que van viure perillosament i van ser la llavor de la Catalunya actual.
El primer de tots fou Berà, un noble got que va participar en la conquesta de Barcelona l'any 801, fins llavors en mans sarraïnes. Com a premi, el rei franc Lluís el Pietós el va nomenar comte de la ciutat, i va inaugurar així la saga comtal. De Berà en sabem algunes coses, com ara que va donar nom a l'arc de Berà i que va intentar la captura de Tortosa en tres ocasions. A ell el seguiren una munió de comtes no hereditaris i de mandats efímers. Això fou així fins que arribem a Guifré el Pilós. Va ser l'últim comte nomenat pel rei de França, l'any 878, i el primer que va aconseguir deixar el comtat als seus hereus, tot i mantenir la fidelitat a la monarquia franca. Història i mite es barregen en la seva biografia. Considerat per les cròniques medievals com el pater patriae de Catalunya, la tradició diu que la seva sang sobre l'escut daurat va ser l'origen de la senyera.
Menys llegendari i més pràctic, personalment em declaro admirador del seu nét Miró I, un comte pacífic i emprenedor que va construir dos canals per regar el camp de Barcelona, un des del Llobregat i l'altre des del Besòs. A ell devem el rec Comtal, que feia entrar aigua d'aquest segon riu a la ciutat per on ara hi ha el carrer Regomir, nom que probablement és una derivació de “reg de Miró”.
De tots aquests comtes primerencs, el més rellevant és sens dubte Borrell II, germà de l'anterior. Tot i que va intentar mantenir una bona relació amb els musulmans, el cert és que el cabdill Al-Mansur va conquerir Barcelona el 985, d'on es va endur centenars d'esclaus. Prèviament havia arrasat el monestir de Sant Cugat, on va fer matar l'abat juntament amb una dotzena de monjos. L'any 988, cansat d'esperar l'ajut dels francs, el comte va trencar el vassallatge amb el rei Hug Capet. En conseqüència, el comtat de Barcelona va esdevenir independent. Per recordar aquesta efemèride, el president Jordi Pujol va organitzar el 1988 una commemoració oficial del Mil·lenari de Catalunya.
La destrucció de Barcelona per Al-Mansur fou revenjada pel fill de Borrell II, el comte Ramon Borrell. L'any 1010, aprofitant una de les habituals lluites fratricides entre els musulmans, va aixecar un exèrcit de 10.000 homes i va conquerir i saquejar Còrdova. L'empresa no era menor: la ciutat era llavors una de les més grans del planeta amb una població d'uns 400.000 habitants, més que tots els que hi havia a tots els comtats catalans. El botí fou tal que multiplicà la massa monetària que circulava a Catalunya i va fer possible que Ramon Borrell fos el primer governant català que va encunyar moneda pròpia, fet que constituïa la garantia de la independència. Fa mil anys exactes, doncs, els nostres governants ja sabien que sense poder financer no hi ha sobirania.
