L'oblit

Els lectors de l'Odissea saben que la flor de lotus encomana l'oblit. Després de salpar de Troia, arrossegats per vents desfavorables, Ulisses i els seus homes ancoren davant la costa de l'illa dels lotòfags. Ulisses envia tres expedicionaris a inspeccionar l'illa. Un cop allà els tres guerrers tasten la flor de lotus que els hospitalaris habitants de l'illa els han ofert. L'extraordinària dolçor melosa d'aquella planta els transporta a un complet estat d'amnèsia: els guerrers obliden qui són, la seva missió, la pàtria..., i només volen quedar-se a viure a l'illa que els acull com si estiguessin a dintre la bombolla protectora d'un somni bonhomiós.

És molt probable que la integritat psicològica i fins i tot la saviesa radiquin en una dosi equilibrada de coneixement i oblit. Cal recordar la importància de l'oblit. Sense un mínim d'oblit es fa impossible subsistir a les ruptures amoroses, a les ofenses, als fracassos, al relaxament moral que l'èxit pot comportar, als errors propis, als remordiments, a l'obligació de no sentir-se permanentment culpable. Primo Levi i Jorge Semprún, des de pols oposats però simètrics, encarnen una metàfora ferotge de la importància de l'oblit. Levi decideix relatar i relatar-se per escrit la pròpia experiència als camps de concentració nazis. Conseqüència: Levi no pot conviure amb l'espiral atroç de la seva pròpia reelaboració de l'experiència. La memòria el destrueix. Semprún, en canvi, abraça “l'amnèsia voluntària” i renuncia a l'escriptura: “Habría sido imposible sobrevivir a la escritura. Tenía que elegir entre la escritura y la vida, y opté por la vida”.

Promoguts per l'Agència Espanyola de Protecció de Dades s'han iniciat els primers tràmits judicials per exigir que Google reconegui el “dret a l'oblit” i esborri continguts que condemnen de per vida tants i tants ciutadans. Segurament un món just només s'assolirà quan siguem capaços fins i tot d'oblidar d'una manera natural. És a dir, d'oblidar que oblidem.