Els gols no es fan, s'elaboren

En un d'aquells dies en què no hi ha res més important que el resultat, el Barça es va haver de treballar a fons una victòria mínima. Ja passa, a vegades. Havent jugat dimecres a València i tenint dimarts la tornada amb l'Arsenal, venia de gust una victòria plàcida, reservar el màxim de forces per dimarts i fins i tot poder donar més protagonisme a la controvertida iniciativa del club d'omplir la llotja de dones per homenatjar el seu paper en la història del club. I més tenint en compte que el rival, el Saragossa, arribava amb moltes baixes i amb poca predisposició a obtenir cap botí al Camp Nou. Però els partits sempre s'han de jugar i a pesar de tota la senyalització prèvia cap a una única direcció, a vegades el camí fa més marrades de les previstes. El Saragossa va venir només a defensar-se; mentalment, a endarrerir tant com poguessin la previsible victòria del Barça. No aspiraven a gaire res més, però les circumstàncies els van mantenir amb possibilitats fins que l'àrbitre va xiular el final.

En partits com el d'ahir passa que, jugant igual deu vegades, vuit seran una victòria plàcida; un, una victòria per la mínima, i l'altre, el que el futbol es reserva per als desenllaços incerts que fan tan misteriós aquest esport. Ahir va tocar la victòria mínima. Mínima en resultat, perquè futbolísticament va ser un monòleg blaugrana contra negació que va proposar l'equip de Javier Aguirre. Mínima, perquè va ser possible gràcies a una sensacional intervenció de Víctor Valdés als peus de Sinama Pongolle en el minut 61. No se l'havia trobat a faltar en els tres últims partits perquè Pinto no havia encaixat cap gol i havia evidenciat la sobrietat i la seguretat que l'entorn no li suposa, però Valdés va demostrar que una cosa és no encaixar gols i una altra de ben diferent salvar-ne de fets. Això és el que fan pocs porters al món, i encara menys els que poden defensar la porteria del Barça. Valdés ha tornat i ahir va salvar dos punts. Quan els davanters no marquen distàncies, Valdés surt al rescat per mantenir les mínimes.

El que comptava ahir era evitar una ensopegada. Ningú exigia res més. Fins i tot es considerava que Pep Guardiola podia ser prescindible i que es quedés a l'hospital per recuperar-se bé de l'hèrnia discal. Tampoc no era cap insensatesa combinar el descans d'alguns titulars amb l'entrada en l'equip de jugadors que encara no s'han sumat a la causa de la màxima competitivitat, sobretot Milito i Bojan. Dels que segurament jugaran dimarts no eren a l'onze inicial Puyol, Abidal, Busquets, Iniesta i Villa, mig equip. L'equip va acabar resolent el partit sumant els tres punts, però malauradament Milito no va transmetre més bones sensacions que en els partits anteriors en què va ser titular. Aparentment, va ser Piqué el defensa que va ser superat en dues o tres ocasions quan Sinama o Uche enfilaven cap a porteria, però en realitat el català era el lateral dret de l'equip i no el central, que era l'argentí. Piqué tapava la banda i es va atipar de fer ajudes al centre de la defensa. Va ser el defensa que va intervenir més, i estadísticament, és clar, també el que va cometre més errades. Bojan no va desentonar gens entre els que es van encarregar d'atacar. El va perjudicar el mateix que va perjudicar als altres, que el partit va ser molt embolicat i que no va poder participar en una hipotètica golejada que els hauria fet lluir més a tots. I va tenir una de les millors ocasions de la segona part.

Guardiola tenia permís dels metges per ser a la banqueta, però amb l'ordre de moure's. Ningú el pot criticar perquè, com sempre, fos intervencionista. Va sortir a donar instruccions i a mitja primera part va decidir jugar amb només tres defenses i amb Alves com a extrem. L'equip no va guanyar fluïdesa, però el gol va arribar amb aquesta disposició, en una de les poques vegades que Messi va provar d'entrar des de la banda dreta. Però el gol, com altres vegades, no va ser alliberador. El Saragossa no va canviar de pla. I el Barça no va saber trobar el desllorigador per sentenciar el partit. Però el problema va ser més de crear jugades que d'acabar-les. Hi havia molt finalitzadors. A part dels tres davanters, l'aportació de Keita més palpable va ser entrar a la rematada. També va jugar molt bé Mascherano, que va fer un recital de col·locació i de tallar pilotes. Però Xavi va estar molt sol en l'elaboració de les jugades. L'equip va tenir altres qualitats, però va trobar a faltar la creativitat d'Iniesta i la racionalitat creativa de Sergio Busquets. Ja se sap que aquest equip els gols no se'ls inventa, sinó que els elabora. A vegades, però, amb un n'hi ha prou. Com ahir. Dimarts toca partidàs.