La culpa

La vida és plena de falsos culpables. Ho són tant les persones innocents que passen per culpables, com les persones culpables que passen per innocents. Que la vida en vagi plena, s'explica per la facilitat amb què les persones ens traiem les culpes de sobre. La mateixa facilitat que té qualsevol animal per treure's les puces de sobre. La culpa seria la puça de l'animal racional. Amb un afegitó: que l'animal racional no es limita únicament a treure's les puces de sobre, sinó que les endossa a d'altres, generalment a les persones que té més a prop. Això genera una confusió permanent. Tothom és presumptament un possible culpable, igual que tothom és –davant de la llei– presumptament innocent, fins que no es demostri la seva culpabilitat.

Ser culpable és ser responsable d'una falta que s'ha comès a consciència, sabent que es tracta d'una falta. I per tant amb voluntat de cometre-la. De manera deliberada. D'aquí se'n deriva que, si no s'ha actuat amb llibertat, no hi pot haver culpa. La culpabilitat suposa la llibertat i, al mateix temps, la llibertat d'acció confirma la culpabilitat. Si no hi ha llibertat, no hi ha culpa. Com tampoc hi ha mèrit. Les persones som responsables únicament de les coses que fem lliurement. Ara bé: val la pena tenir en compte que tan sols podem escollir el que fem, no el que som. En conseqüència, cada qual és culpable de les seves faltes, però innocent de ser un mateix. Això ens porta al mite del pecat original. Existeix un pecat original, que heretem pel sol fet de néixer? Tot fa pensar que no. I que el pecat original és un invent de sant Agustí, a partir d'una interpretació molt sui generis (molt al seu aire) de la narració del Gènesi que hem anat comentant en els darrers articles.

Segons sant Agustí, per un home –Adam– ens hauria arribat la culpa, i per un altre –Jesucrist–, la redempció de la culpa. Si acceptem la primera premissa, amb més raó la segona, ja que ens allibera. En la celebració litúrgica de la Vetlla Pasqual, la culpa primigènia passa a ser una culpa feliç (felix culpa), ja que, gràcies a ella, ens vingué un redemptor tan gran. La idea no pot ser ni més bonica ni més rodona. Només que, aleshores, la persona de Jesús no pot ser patrimoni exclusiu de l'Església catòlica, sinó que, per força, ho ha de ser de tota la Humanitat. Creure en Jesús o acceptar-lo com a referent personal hauria de bastar per sentir-se redimit del pecat original (suposant que fos real) i redimit, també, d'altres possibles culpes, si ens ateníem a la seva misericòrdia, no menys que a la seva sang, vessada per tots els homes, en redempció dels pecats. Avui dia, diria que les persones que ho entenen així són majoria. I que els esforços de la jerarquia per allunyar de la comunió les persones que, seguint els preceptes eclesiàstics, viuen –suposadament– en pecat, són esforços inútils. Talment la gent, en termes generals, fos més creient que la mateixa jerarquia. Creient, s'entén, en la forca salvífica del Crist. I poc creient, com a sinònim d'obedient, en relació amb la jerarquia.

En el capítol tercer del Gènesi –dedicat al pecat i a les seves conseqüències– el sentiment de culpa és descrit amb molt d'enginy. Primerament hi ha la temptació. La dona, després d'escoltar la serp, veu el fruit de l'arbre amb altres ulls. Troba que el fruit “fa goig de veure”. I pensa que deu ser prou bo. D'altra banda, tenir el coneixement que el fruit prometia, el fa encara més temptador. I sense donar-hi voltes, se'l menja. A continuació, en dóna també al seu home. “Llavors –diu el Gènesi– a tots dos se'ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus”. La nuesa, en aquesta cas, és la metàfora de la culpa. El sentiment de culpa apareix, a posteriori, després de la transgressió. No abans. La mala consciència, en el primer pecat, no és anterior a la transgressió. Feta la falta, ve el temor.

En sentir els passos del Senyor-Déu, ens dius el Gènesi, Adam i Eva s'amagaren entremig dels arbres del jardí. Magnífic! Nuesa, temor, ocultació... Tots els ingredients del sentiment de culpa. La llàstima és que el Gènesi no faci cap referència a la prohibició divina, sabent com sabem que els homes sempre anem a la caça del que està prohibit. Si la religió, com el seu nom indica, ens relliga a Déu, no pot estar més clar que la mateixa religió fomenta l'esperit transgressor, a base de multiplicar les prohibicions, sovint de manera tan gratuïta com ho va ser la primera. No és estrany, doncs, que l'home es tregui les puces de sobre i, a més, les reparteixi. Adam dóna la culpa a Eva i Eva la dóna a la serp. Vulgues o no quedava oberta la porta a una altra temptació tant o més forta: si la culpa és de tots, no és de ningú.