Les vergonyes

El diari francès Le Monde, en l'edició de diven­dres pas­sat, infor­mava dels bene­fi­cis fabu­lo­sos que han obtin­gut, en con­junt, les empre­ses que for­men part del CAC 40 –equi­va­lent bor­sari francès de l'Ibex 35 espa­nyol– en l'exer­cici del 2010. Una xifra rècord. Fa uns dies es van publi­car aquí els bene­fi­cis cor­res­po­nents al mateix període d'unes quan­tes grans empre­ses espa­nyo­les, amb Telefónica al cap­da­vant. Impres­si­o­nants, també. Alguns supera­ven neta­ment els d'exer­ci­cis ante­ri­ors i apun­ta­ven fites mai asso­li­des abans. Tot això en plena crisi. El feno­men es pot expli­car de diver­ses mane­res, algu­nes d'elles estric­ta­ment objec­ti­ves, fins i tot poli­da­ment tècni­ques. Es pot expli­car pro­cu­rant ator­gar als argu­ments una apa­rença de neu­tra­li­tat i de rigor en la ciència econòmica. S'hi pot donar, per dir-ho així, un vernís de nor­ma­li­tat i demos­trar que és la con­seqüència d'un con­junt de fets per­fec­ta­ment enca­de­nat i canònic. Tot el que vul­gueu, però aquí hi ha alguna cosa que no rut­lla. Alguna cosa pro­ba­ble­ment into­ca­ble. Alguna cosa que els ana­lis­tes ja no pre­nen en con­si­de­ració perquè donen per supo­sada, com si fos ine­vi­ta­ble, però que és la clau de tot el feno­men. S'han d'evi­tar les idees ele­men­tals i la demagògia, sí, però també s'ha de dir que no pot ser que men­tre el sec­tor públic està amb les cai­xes dramàtica­ment bui­des, men­tre les peti­tes i mit­ja­nes empre­ses les pas­sen magres i han de tan­car a cen­te­nars i a milers, men­tre mili­ons de per­so­nes res­ten a l'atur, aques­tes grans cor­po­ra­ci­ons pre­sen­tin uns balanços ubèrrims que mar­quen un con­trast enorme amb la resta d'agents econòmics. Hi insis­tim: ja sabem qui­nes expli­ca­ci­ons orto­do­xes ho jus­ti­fi­quen, però, per més expli­ca­ci­ons que alguns s'empes­quin –les quals sovint pres­cin­dei­xen del sen­tit comú– és evi­dent que aquí fallen els vasos comu­ni­cants, que els meca­nis­mes de com­pen­sació són de fireta i que tants bene­fi­cis són fruit d'uns pri­vi­le­gis ben pro­te­gits més que no pas del tre­ball i l'esforç. I la frac­tura econòmica que tot això crea retrata les ver­go­nyes del capi­ta­lisme.