El difícil art de jugar i calcular

El Barça té una relació tensa amb les eliminatòries a doble partit. Li costa molt ajustar la seva producció futbolística a la recol·lecta de gols. No és un equip calculador, però en aquestes situacions ho ha de ser encara que no vulgui. Juga amb més naturalitat en competicions com la lliga, cosa que no vol dir que jugui més malament en les eliminatòries. Ahir va jugar molt bé a futbol. Amb un equilibri tàctic impecable entre el balanç ofensiu i el defensiu, amb Mascherano cada vegada en un paper més destacat com a mig centre. A més, en la lliga de campions no hi ha partits fàcils, rivals fluixos. El Barça va fer ahir un gran partit, però no va poder evitar la sensació patiment per la incertesa del resultat. Va ser superior jugant a futbol, com tantes altres vegades, però remuntar un 2-1 no és bufar i fer ampolles. Tot i que ho podia haver estat, si els blaugrana haguessin tingut més malícia de cara a porteria. Si el partit era clau per saber com serà la temporada blaugrana, la cosa pinta bé.

El Barça havia perdonat l'Arsenal a l'Emirates Stadium i de cap de les maneres estava diposat a fer-ho altra vegada ahir al Camp Nou. De fet, ho va fer tot. També el gol que durant una estona va donar la classificació a l'equip d'Arsène Wenger. L'equip anglès es va haver conformar a fer la meitat de la feina, contenir el Barça. L'altra meitat, sorprendre'l al contraatac, va quedar en res. Perquè el Barça li ho va impedir.

El partit va començar de manera similar al de la temporada passada. La valentia de l'Arsenal es va limitar a plantar una defensa força avançada. No va diputar la iniciativa del joc al Barça. De fet, el Barça tampoc no va convidar-lo ni a discutir-la. La tensió es podia tallar amb un ganivet cada vegada que el Barça atacava. La defensa avançada de l'Arsenal deixava un abisme fins a la porteria de Szczesny (i després Almunia) i tot el joc i tots els jugadors es concentraven en una franja horitzontal de quinze metres de camp. El Barça hi movia la pilota amb habilitat, tot i la densitat humana, i en qualsevol combinació podia trencar la defensa i aconseguir el primer gol. Però l'Arsenal es defensava amb eficiència. El seu plantejament era arriscar amb aquesta defensa avançada per tenir menys camp per córrer a l'hora de sortir al contraatac, que era l'única arma ofensiva que pensava utilitzar Wenger, amb Van Persie en punta, la seva carta amagada amb diagnòstics falsos. Aquest era el pla. Però, de contracops, pocs. De fet, cap jugador de l'Arsenal va xutar a porteria en tot el partit. El Barça no es desordenava i recuperava amb rapidesa i solvència la pilota quan la defensa anglesa tallava una jugada. No tenia ocasions clares, però no perdia la paciència. El seu pla no era un enderroc ràpid, sinó una feina de maduració. No calia superar l'eliminatòria en la primera mitja hora. Hi havia tot el partit. L'esquena de la defensa de l'Arsenal era una temptació llaminera per abocar tots els recursos a trencar-la, però l'equip de Guardiola sabia que també era important no perdre mai l'ordre. La primera part avançava sense esdeveniments destacables a les àrees, excepte un penal a Messi sobre la ratlla de l'àrea en què Bussacca va dissimular. No hi havia ensurts, però això no vol dir que no passessin coses. I tant que en passaven. A mitja primera part el Barça va pitjar un punt més l'accelerador i va empènyer l'Arsenal en bloc cap a la porteria d'Almunia. A aquelles altures l'Arsenal ja s'assemblava més al Chelsea de fa dos anys i una mica a l'Inter de l'any passat que al que s'espera de l'equip de Wenger. Les pilotes recuperades en defensa no es convertien en intents de contraatac, sinó en pilotades per poder agafar aire abans del nou atac blaugrana. Wenger estava disposat a desnaturalitzar el seu equip si això el podia dur als quarts de final. També van recórrer a pèrdues de temps i fins i tot a alguna enganxada per embolicar el partit. Per això l'àrbitre va haver d'allargar cinc minuts el primer temps. Era el que necessitava el Barça per culminar el que havia madurat durant 45 minuts. En aquest temps afegit Messi va tenir una ocasió claríssima i la del primer gol, una altra meravella de l'argentí.

L'escenari era totalment nou per a la segona part. L'1-0 eliminava l'Arsenal. Havia de canviar de pla. Abans de comprovar-ho, va arribar l'autogol de Sergio Busquets. Tot havia transcorregut amb una lògica implacable, però en el futbol sempre hi ha un lloc per a la sorpresa. L'eliminatòria s'havia decantat a favor de l'equip que no havia xutat a porteria. Llavors sí que van començar a passar coses. Era el Barça el que necessitava una certa agitació, sense perdre el control. Qui el va perdre va ser Van Persie, expulsat ridículament. I tot seguit es va desencadenar una allau d'ocasions a la porteria d'Almunia. Van caure dos gols més que van classificar el Barça, però en podien haver caigut molts més. El Barça s'ha tret aquest compromís de sobre, ja és a quarts de final, és a la final de copa i té la lliga encarrilada. Endavant.