Contra l'apoltronament

Un dels mals del peri­o­disme és l'apol­tro­na­ment. El fax abans, el cor­reu electrònic d'uns anys ençà, i últi­ma­ment les xar­xes soci­als d'inter­net fan que la infor­mació cir­culi amb gran faci­li­tat i per­me­ten que alguns s'escu­din en el copia i enganxa com a suc­ce­dani de peri­o­disme. Pro­fes­si­o­nals que no aixe­quen el cul de la cadira i si ho fan és per anar a cobrir con­vo­catòries de premsa pre­vi­si­bles en què fer una pre­gunta ja és un atre­vi­ment.

Alguns com­panys han jus­ti­fi­cat tal degra­dació cul­pant els caps de premsa. D'altres fan una lec­tura més ela­bo­rada sobre la dic­ta­dura de les empre­ses de comu­ni­cació.

Són argu­ments que fun­ci­o­nen i ens aju­den a pre­sen­tar-nos, els peri­o­dis­tes, com a vícti­mes més del sis­tema. Ens ser­veix per espol­sar-nos qual­se­vol res­pon­sa­bi­li­tat. És una acti­tud covarda. I pro­ba­ble­ment falsa. El peri­o­dista Rafel Nadal escriu al seu lli­bre Els man­da­rins que mai no ha patit cen­sura, que sem­pre ha pogut tre­ba­llar amb lli­ber­tat. La gent que no és de l'ofici no es creu que hi ha més auto­cen­sura que cen­sura. Nadal repro­du­eix, com a única excepció, una entre­vista a Javier de la Rosa que El País mai no va arri­bar a publi­car.

Els peri­o­dis­tes estem massa pen­dents dels debats sobre el futur del paper, la irrupció de l'Ipad i altres tablets o la con­vergència de pla­ta­for­mes. Posem massa l'accent en el com i gens en el què. Què fem per donar sen­tit al peri­o­disme?

Dilluns farà deu anys que ens va dei­xar Ramon Bar­nils, un refe­rent per a tota una gene­ració de peri­o­dis­tes d'aquest país. El Grup de Peri­o­dis­tes Bar­nils con­voca una copa el dia 17 per recor­dar aquest home lúcid i valent, i ha obert la pàgina face­book.com/Bar­nils. Ahir vaig treure el cap al Palau Robert a l'aus­tera expo­sició dedi­cada a Josep M. Huer­tas Cla­ve­ria, peri­o­dista que va morir la set­mana pas­sada va fer qua­tre anys. Bar­nils era al peri­o­disme d'inves­ti­gació –n'hi ha un altre?, es pre­gun­tava ell– allò que Huer­tas Cla­ve­ria era al peri­o­disme social i als movi­ments soci­als. Essent molt dife­rents, ambdós com­par­tien valors com la passió, el com­promís i l'hon­ra­desa. Ambdós aixe­ca­ven el cul de la cadira i sor­tien al car­rer.