Valors i lleugeresa

La publicació de l'estudi Valors tous en temps durs, elaborat per la Fundació Carulla, descriu acadèmicament allò que es constata a peu de carrer. L'individualisme, i fins a cert punt l'hedonisme, guanyen terreny a les concepcions col·lectives tradicionals. Com els coordinadors constaten, es percep una progressiva liquiditat en els valors en què les antigues institucions sòlides, la família, el treball, la comunitat, accentuen el seu declivi vers el culte a la individualitat, el consum o l'oci. Aquest treball, dirigit per Javier Elzo i Ángel Castiñeira, assenyala, tanmateix, que la societat catalana avança en la mateixa direcció que Occident, perquè aquestes transformacions lentes i silencioses no es tracten d'un fenomen local, sinó global.

Aquesta pèrdua de referents, la sensació de caducitat de les antigues seguretats, ja provocà fa una dècada un ampli debat entre la societat francesa. Es produí tota una literatura disposada a passar comptes amb el maig del 68 i els seus danys col·laterals: inestabilitat familiar, relativitat moral, pèrdua de la cultura de l'esforç o excessiva permissivitat educativa. De fet, Nicolas Sarkozy, un producte genuïnament soixante-huitard amb divorcis, escàndols i desinhibit exhibicionisme, fonamentà la seva campanya presidencial en la reacció contra aquesta herència que, en afortunada expressió catalana, podríem anomenar de can seixanta. Alguns opinadors i institucions reconeguts han aprofundit a casa nostra sobre aquesta qüestió tot lamentant la pèrdua dels valors tradicionals del treball, la família i l'ordre, tot i que convindria assenyalar que històricament, aquest conjunt de desitjos (més que de realitats) han estat sovint patrimoni d'unes classes dirigents no sempre coherents, a la pràctica, amb el que defensen en la teoria. A tall d'exemple, l'antropòloga Dolors Marín o l'historiador Chris Ealham van estudiar una extensa cultura de desafecció al treball entre la classe obrera barcelonina del primer terç del segle XX com a reacció a l'explotació laboral despietada del capitalisme català de l'època. Tampoc ara no és infreqüent sentir exigir sacrificis als assalariats per part d'alguns representants empresarials coneguts pel seu parasitisme econòmic.

Faríem una anàlisi errada si vinculéssim estrictament aquests valors tous que posa de relleu el magnífic estudi de la fundació dirigida per Carles Duarte, a l'hedonisme irresponsable dels catalans, o a la deriva dels valors progressistes dels darrers quaranta anys. Tot i que els sociòlegs Zygmunt Bauman, Ulrich Beck o Richard Sennet ja ens alertaven que les transformacions del món productiu són al darrere d'aquests canvis en l'imaginari col·lectiu, és el recentment traspassat Tony Judt qui ens n'ofereix la clau. En el seu testament intel·lectual El món no se'n surt identifica amb noms i cognoms els responsables que els individus desertin en massa del sentit de pertinença comunitària, o que bescanviem els valors durs per altres de més tous i efímers. Quan Margaret Tatcher afirmà que no existia la societat, sinó tan sols individus i famílies, quan Ronald Reagan estimulava el culte a l'èxit individual (i l'estigmatització del fracàs), els ideòlegs neoliberals van promoure el desmantellament de les antigues i sòlides institucions del benestar. La privatització dels serveis públics, la mercantilització de tots els àmbits, el desmantellament de les velles solidaritats, l'enaltiment de la cobdícia, no han fet altra cosa que aprofundir l'esquerda social. Les desigualtats d'ordre econòmic, cultural, educatiu, social, no han fet més que engrandir-se. I aquesta deriva en què tothom tracta de salvar-se individualment ha acabat per fragmentar la societat i compartimentar-ne els interessos. Tot plegat, sense la cola que enganxa una comunitat, els individus esdevenen porucs, egoistes i paranoics. Els seus valors, per tant, es transformen. Paradoxalment, el profeta dels economistes clàssics, Adam Smith, assenyalava que cap societat no pot prosperar i ésser feliç si la majoria dels seus membres són pobres i dissortats.

Els resultats, per tant, de les nostres opcions econòmiques, la nostra acceptació acrítica de les desigualtats creixents, són els factors que expliquen la deriva vers l'egocentrisme hedonista, la indiferència davant els altres, la fragilitat i vulnerabilitat del nostre món. Tot parafrasejant Kundera, la insuportable lleugeresa dels nostres valors individuals esdevé la torna de les nostres renúncies col·lectives.