Confiança, ràting i ‘stress test'

S'han confirmat els temors i, a pesar de les pressions i de la indignació del govern de Madrid, Moody's ha rebaixat la valoració de l'economia espanyola i del seu deute. De fet, l'agència ja ho havia mig anunciat quan va dir que, com a mínim, es necessitarien 17.000 milions d'euros per fer front a les pèrdues pendents de regularització. Per al conjunt del sistema financer espanyol les necessitats de recapitalització s'estimaven en 176.000 milions. Així, doncs, tot i tenint en compte les injeccions del FROB, la magnitud dels danys feia vulnerables les entitats creditícies i possible una recaiguda de la recessió. Resultat: el ràting AAA va ser rebaixat a Aa2. Tanmateix, Moody's situava els bancs espanyols per damunt dels alemanys i britànics i feia, doncs, costat al banc d'Espanya en el seu intent de recuperar la confiança internacional.

En qualsevol cas, s'acosten uns mesos trepidants, perquè el sistema financer espanyol haurà de sortir a buscar la liquiditat que necessita als mercats internacionals. L'Agencia Fitch va afirmar que les caixes necessitarien 97.000 milions si se'ls apliquessin els criteris del cas d'Irlanda, atès que tenen un 7,4% de crèdits fallits i un 58 % de pèrdua de valor dels corresponents a l'habitatge. En relació amb la segona tanda de proves de resistència (stress tests) el governador ha ja fet públics els resultats i, excepte en el cas de Bankia, antiga Caja Madrid, no sembla que hi hagi un motiu d'alarma excessiu. Però a l'hora d'escriure aquestes ratlles encara no s'ha celebrat la reunió de l'EBA (European Banking Authority), que té el propòsit de ser més benigna en les exigències, tot i que l'estiu passat els observadors es van desacreditar en aprovar la trajectòria dels dos grans bancs irlandesos que, immediatament després, van ser rescatats.

El president de l'EBA s'ha compromès a restaurar la credibilitat dels exàmens i a facilitar la injecció de liquiditat que hagin de menester els bancs infracapitalitzats. El test partirà de la previsió que l'afaitada (haircut) del valor dels bons sobirans portuguesos serà d'un 20% i que el deute espanyol tindrà un descompte del 15%. Tot plegat, causa, sens dubte, una gran incomoditat al govern Zapatero i trenca l'estratègica de replegament que, per fases successives, ha passat de negar l'existència de la crisi a dir, per fascicles, que sortosament teníem el sistema bancari més sòlid del món mundial –gràcies a les exigències de provisionament que es van adoptar per culpa d'estafes com les de Mario Conde al Banesto. Després, es va dir que sí que hi havia una mica de recessió, però que ja es podien albirar a l'horitzó uns brots verds que ens encaminarien a la recuperació i que, en realitat, el que no era sòlid era només la meitat del sistema financer, és a dir, la corresponent al sector de les caixes d'estalvis. Poca cosa, oi?

A continuació, el govern central es va presentar genuflex i amb els braços en creu davant la Srta. Merkel - Rottenmeier i el professor Sarkozy i es va comprometre a aplicar unes brutals reformes de retallades socials a fi de recuperar la confiança perduda. Naturalment, les grans fortunes i els rics cada vegada més rics (tal com s'acaba de demostrar a la classificació del Forbes) quedaven intactes i no se'ls feia compartir els sacrificis de la classe mitjana i treballadora, dels pensionistes o dels usuaris dels serveis d'aigua, gas, electricitat, peatges, telèfon, benzina, etc. I, evidentment, quan les empreses monopolistes i concessionàries que exploten els consumidors en règim de mercat captiu acaben de publicar l'obscenitat dels seus immorals increments de beneficis de l'any passat, en una irresponsable i indignant exhibició de l'orgia lucrativa a costa de la bona gent que no pot arribar a final de mes, les autoritats han callat, satisfetes de pensar que aquesta mena de reformes serien motiu de grans elogis. I és possible que hagin trobat motius d'agraïment d'alguns països que no tenen ganes de pagar el cost del nostre eventual rescat, o dels 35 suprems de l'Íbex o dels 15 membres autodesignats d'aquesta pintoresca comissió de la competitivitat que només agrupa uns quants tallanassos sense cap principal dedicació a l'economia real i productiva.

Es per això que segurament a la Moncloa aquest petit episodi, que ressuscita els temors que no hi hagi la capacitat de dur a terme les transformacions que puguin restablir la confiança, deu haver caigut com un cop de maça. Queda l'assignatura pendent de lluitar contra l'atur del joves i la pèrdua de competitivitat. I, com ha dit una multinacional que ha renunciat a ampliar la fàbrica d'aquí: si de cas, ja ho tornarem a considerar d'aquí a cinc anys. I, mentrestant, els negocis hauran de seguir essent només les inservibles i actuals conxorxes exclusives i concessionals d'empreses i governs sense mercat lliure i a costa dels contribuents.