LA CONTRACRÒNICA
PEP RIERA
Un monòleg, un diàleg i un xiulet
El Barça sempre és tan generós que dóna més fins i tot del que se li demana. Tenia el Sevilla rendit a l'evidència del seu futbol a la primera part, però li va permetre rearmar-se moralment a la mitja part perquè la contundència del seu domini només es reflectia amb un minso 0-1 en el marcador. Al final, pel preu d'una entrada els aficionats van poder veure tres partits: la primera part, monopolitzada pel Barça; la segona part, de reacció del Sevilla, i el partit que va arbitrar Pérez Lasa. El recital desconcertant de l'àrbitre va començar amb l'anul·lació del gol de falta de Messi per una falta no només inexistent de Sergio Busquets a Alexis rere la tanca, sinó, en el cas que hagués existit, absurda per invalidar un magnífic gol de falta. Els sevillistes ni tan sols van protestar; només els faltava donar les gràcies a Pérez Lasa per la seva invenció. Al cap de poc, l'assistent va aixecar la bandera quan Alves es quedava sol davant de Varas. Conscient o no d'haver intervingut decisivament en el resultat del partit, Pérez Lasa va entrar en un deliri que va perjudicar també alguna vegada el Sevilla, tot sovint el Barça i, sobretot, el partit.
La primera part va ser un monòleg absolut dels blaugrana. Si el Sevilla tenia una resposta a la proposta del Barça, el partit anava camí de deixar-la en una incògnita si els blaugrana haguessin traduït en gols la seva producció futbolística i d'ocasions. Com li va passar a l'Arsenal fa cinc dies. Com li va passar al Real Madrid el dia del 5-0. Si tenien un pla, es desconeix encara a hores d'ara. El Barça va impedir que se sabés què pretenia fer el Sevilla per imposar-se o per contrarestar-lo. No va acceptar el diàleg. Va imposar el seu monòleg. Va ser una exhibició d'atac i de recuperació immediata de la pilota. Plàsticament, era tan emocionant veure els blaugrana construir les jugades com reorganitzar-se per recuperar la pilota i iniciar la següent. La primera part va ser una sola jugada de 45 minuts. Quan el Barça juga d'aquesta manera, els rivals entren en estat de xoc i acaben mantenint-se sobre la gespa per pura inèrcia. No és que el Barça no els deixi ni obrir boca, és que no els deixa ni respirar. El Sevilla jugava amb la defensa avançada, però el Barça no tenia gaires dificultats per jugar entre línies i trobava espais per a les passades en profunditat. L'equip de Manzano se sentia desarmat i feia una concessió fonamental. La defensa avançada requereix sincronització amb la pressió sobre el rival que té la pilota. Si té temps per pensar, trencar la defensa amb una passada en profunditat és relativament fàcil, sobretot si es tracta de Xavi i Iniesta. Però només una jugada va acabar en gol. El va marcar Bojan, que havia entrat en el lloc de Pedro. El jove de Linyola va fer el pas que s'esperava d'ell aquesta temporada. Va aprofitar l'oportunitat per fer un gol important i va jugar a molt nivell la resta del partit. Que es produís una golejada o no es va convertir gairebé només una qüestió d'atzar (l'arbitratge, considerem-lo també qüestió d'atzar, si no volem pensar més malament). Com l'Arsenal dimarts passat, el Sevilla va sobreviure al primer temps perquè el resultat va ser un esquifit 0-1.
L'equip de Guardiola monopolitza tant el joc que als rivals només els queda la possibilitat de la resposta directa. El cop de ràbia. El contraatac fulgurant. La passada definitiva. La rematada implacable. No hi ha diàleg possible en el joc. L'única resposta possible és el resultat. Però perquè això passés calia treure els jugadors locals de la hipnosi. És el que va fer Manzano a la mitja part. El Barça no havia deixat el partit tancat i barrat i el Sevilla va sortir del vestidor només per dir una cosa: o ara o mai. Li va sortir bé. Només li va caldre lligar la primera jugada de contraatac per aconseguir el mateix botí que el Barça havia aconseguit amb un recital de possessió i ocasions de gol: 1-1. Una igualtat tan desequilibrada intervé per força en l'aspecte anímic. El Sevilla es va envalentir. El Barça va aguantar el cop i va buscar sempre la victòria, però va haver d'acceptar el diàleg que havia negat en el primer temps. Amb el resultat obert, sí que es va veure que el Sevilla tenia una proposta. Un joc més agressiu en la pressió, unes ales profundes (Capel i Navas i després Perotti) i dues puntes (Kanouté i Negredo) que van incomodar la defensa blaugrana. La segona part va ser el que s'esperava d'un partit a Sevilla. Més diputa, més discussió. El Sevilla va contraatacar amb perill, però el Barça sempre va estar per sobre. Va tenir més la pilota, va rematar més a porta, al travesser i perquè Medel tragués la pilota de sobre la ratlla. El gol definitiu no va arribar, com no havia arribat a la primera part. El Barça va jugar tants partits en un com va caldre, però al final va empatar amb ell mateix, perquè, més enllà del Sevilla i de Pérez Lasa i a pesar de tots els entrebancs, ho havia tingut altre vegada tot a les seves mans, als seus peus.