Els llestos

Els lles­tos no són intel·ligents. Ni els intel·ligents són lles­tos. Mai. Sí que es dóna el cas d'algú que no sigui ni llest ni intel·ligent, i ales­ho­res solem dir que és molt bona per­sona (encara que no ho sigui). Els lles­tos, els espa­vi­lats, esca­len: a l'empresa, a la feina, a la uni­ver­si­tat i fins i tot en el món artístic. Però tots sabem que és una ficció, que quan ras­ques no hi ha res.

Com que tinc la sort de tenir amics (i lec­tors) intel·ligents, i, per tant, no lles­tos, m'agra­da­ria dedi­car-los aquest arti­cle, amb algu­nes mera­ve­lles que m'han enllu­er­nat recent­ment: una és l'esplèndida, impa­ga­ble tra­ducció d'una esco­llida selecció de poe­mes de Jacint Ver­da­guer a l'anglès (Selec­ted poems of Jacint Ver­da­guer) que ha fet Ronald Puppo, a qui vaig tenir el goig de conèixer a Bar­ce­lona i que hi ha dedi­cat un pila d'anys per obte­nir un resul­tat esplèndid. Així, la cul­tura cata­lana asso­leix una inter­na­ci­o­na­lit­zació que els mal­des­tres ene­mics de Cata­lu­nya no podran neu­tra­lit­zar.

Una altra és la par­ti­ci­pació en un preciós acte a Cer­da­nyola del Vallès, Cafè i lle­tres, on, enmig d'un bell museu, hom parla de lite­ra­tura i de cre­a­ti­vi­tat. La meva enho­ra­bona als seus pro­mo­tors, i en espe­cial al magnífic escrip­tor Isi­dre Grau. He de dir, a més, que en el Museu de Cer­da­nyola vaig veure dos qua­dres de la meva admi­rada Carme San­glas; un d'ells era una silu­eta negra i un fil d'or, a mena de llàgrima, que li cau de l'ull fins al terra for­mant un bas­siol dau­rat: impres­si­o­nant.

Una d'emblemàtica: la cúpula del gran Miquel Bar­celó a la seu de les Naci­ons Uni­des a Gine­bra i que l'espa­nyo­lisme més caspós ha inten­tat des­pres­ti­giar. Llàstima que ho hagis de veure només cinc minuts i a través d'un vidre. Només per tren­car aquesta bar­rera val­dria la pena ser euro­par­la­men­tari...

També estic com­mo­guda per l'auto­bi­o­gra­fia de Chris­top­her Reeve, el famós Super­man, Tot és pos­si­ble. Lle­gint la seva lluita per des­po­li­tit­zar les cèl·lules mare i tots els avenços on fiquen culle­rada les “cari­ta­ti­ves” diver­ses esglésies, m'he sen­tit capaç d'afron­tar-ho tot. O quasi tot.

Els lles­tos, però, no sabran de què els parlo ni els interes­sarà un rave res del que aquí dic.