Articles

Ermessenda

“La consagració de les dues catedrals, Vic i Girona, el 1038, amb poc més de vint dies de diferència, va ser segurament la culminació de moltes de les aspiracions de la comtessa”

Aquests dar­rers dies TV3 ha anat insis­tint en la publi­ci­tat i anunci d'una minisèrie en dos capítols que s'emetrà a pri­mers de la set­mana que ve dedi­cada a la figura de la com­tessa Ermes­senda. No l'he vist i no puc jut­jar-ne el con­tin­gut, però sí que en puc pon­de­rar l'opor­tu­ni­tat. De fet estem ron­dant el mil·lenari de mol­tes de les coses que varen suc­ceir a Cata­lu­nya en el temps llarg en què la com­tessa exercí, de mane­res diver­ses i en cir­cumstàncies can­vi­ants, el govern dels com­tats cen­trals de Bar­ce­lona, Girona i Ausona-Man­resa. Convé recor­dar, per emmar­car les cir­cumstàncies de l'època, que els ini­cis del segle XI eren temps encara inde­ci­sos, moments de pre­do­mini de cas­tells i esglésies i mones­tirs, de com­tes i bis­bes, de llui­tes inter­nes i de com­bats exte­ri­ors, de ter­res de fron­tera i de colo­nit­zació de ter­ri­to­ris.

És en aquest con­text que Ermes­senda va domi­nar l'escena política cata­lana durant tres gene­ra­ci­ons i va exer­cir el seu poder, com­par­tit suc­ces­si­va­ment amb el seu marit, el comte Ramon Bor­rell (993-1018), el seu fill el comte Beren­guer Ramon I (1018-1035) i el seu nét, el comte Ramon Beren­guer I, des del 1035 fins que l'1 de març de 1058 moria, al seu cas­tell de Besora, a una edat avançada, pot­ser havent superat els vui­tanta anys. En diver­sos moments de la seva vida, la com­tessa Ermes­senda havia fet demos­tració de la seva gran riquesa. Així, el 1015, per 100 unces d'or, com­pra al seu germà, el bisbe Pere Roger de Girona, l'alou de Sant Daniel, on entre el 1015 i el 1018 Ermes­senda impul­sa­ria la fun­dació d'aquest mones­tir, ara gai­rebé mil·lenari; uns anys més tard fa un lle­gat de 300 unces d'or amb motiu de la con­sa­gració de la cate­dral de Girona (21 de setem­bre de 1038), per tal de dotar l'altar d'una taula d'or. I la cul­mi­nació d'aquesta for­tuna s'expressa en el seu tes­ta­ment, on dota pràcti­ca­ment totes les esglésies i mones­tirs dels com­tats i més enllà. És un reflex del que explica San­ti­ago Sobrequés del temps del comte Beren­guer Ramon, quan “l'or musulmà, gua­nyat pel seu pare o per Ermes­senda, pot­ser també per ell mateix... cor­ria en abun­dor, untava els engra­nat­ges econòmics del país...”.

En altres moments va usar el seu poder, les seves rela­ci­ons fami­li­ars i la seva visió per exer­cir una influència cons­tant, mani­fes­tada en una gran fer­mesa en la defensa dels seus drets i de la inte­gri­tat dels seus ter­ri­to­ris. Ja sigui con­so­li­dant amb els com­tes, aju­dats pels nobles i per les esglésies, la fron­tera, pro­te­gint els ter­ri­to­ris de la pira­te­ria nota­ble­ment a la costa, o com­ba­tent els fac­tors dis­si­dents de la noblesa, ja sigui, en el cas de l'alou d'Ullas­tret pretès i usur­pat pel comte Hug d'Empúries o en les llui­tes cons­tants amb Mir Geri­bert. Però, sobre­tot, la influència la va exer­cir en les rela­ci­ons amb l'Església i con­tri­buint de forma deci­siva a fer que, pri­mer el 1010, el seu germà Pere fos pro­mo­gut a la mitra de Girona (Fran­cesca Vila: El bisbe de Girona Pere Roger, Girona, 2010) i, uns anys més tard, el 1017, el seu amic Oliba, abat de Ripoll i de Cuixà, a la mitra de Vic. Diu Aba­dal: “Fou aquest bisbe Pere qui lligà l'amis­tat d'Ermes­senda i Oliba? La com­pa­nyo­nia que al llarg de llur vida mos­tren els dos bis­bes ho fa sos­pi­tar. Pere fou per a Girona un gran bisbe, i com la seva ger­mana, també fou ell una per­so­na­li­tat sobre­sor­tint” (pàg. 127). Les fes­tes de con­sa­gració de les dues cate­drals, Vic i Girona, el 1038, amb poc més de vint dies de diferència, van ser segu­ra­ment la cul­mi­nació de mol­tes de les aspi­ra­ci­ons de la com­tessa com­par­ti­des amb el seu germà i el seu amic, ambdós bis­bes.

Ramon d'Aba­dal a L'abat Oliba, bisbe de Vic i la seva època, (Aymà, 1948, 3a ed. Aedos, 1962) ens recorda que Ermes­senda “era una dona d'un tremp i una enver­ga­dura con­si­de­ra­bles, i, pel que jo puc judi­car, d'altes qua­li­tats morals” (pàg.125), i tot seguit en rei­vin­dica el paper i la figura, i asse­gura “que encara espera una bio­gra­fia, que bé es mereix...”. I el que era evi­dent el 1948 ho segueix essent ara, que arriba abans una sèrie de tele­visió que la bio­gra­fia que ens manca. Per abun­dar en el cri­teri de D'Aba­dal, uns anys més tard San­ti­ago Sobrequés a Els grans com­tes de Bar­ce­lona (Ed. Vicens Vives, 1961), afir­ma­ria que “la muller de Ramon Bor­rell fou una dona de remar­ca­ble beu­tat; però a part aquesta cir­cumstància, els autors con­tem­po­ra­nis i poste­ri­ors i els fets que d'ella conei­xem coin­ci­dei­xen a atri­buir-li posi­ti­ves qua­li­tats morals i de gover­nant...” (pàg. 38).

Quan morí el 1058 el seu cos fou tras­lla­dat a Girona i enter­rat en un sepul­cre a la gali­lea de la cate­dral romànica. Més tard, el rei Pere el Ceri­moniós, pot­ser cons­ci­ent del pes i de la importància de la com­tessa, va encar­re­gar un nou sepul­cre a Gui­llem Morei, i el 1385 va ser tras­lla­dada a la capçalera de la nova cate­dral gòtica en un sim­bo­lisme de con­tinuïtat d'un valor extra­or­di­nari.

George Stei­ner a Errata. Una vida a exa­men (Proa, 1999), endut per la bellesa serena del ros­tre jacent de la com­tessa, va dei­xar tes­ti­moni d'home­natge perenne a la figura bri­llant d'Ermes­senda de Car­cas­sona: “Per sobre de tot, la Seu, (...) que acull el sepul­cre de la com­tessa Ermes­senda, anno 1385. Aquest és un dels cims poc cone­gut, però abso­lut, de l'art gòtic, de tots els arts purs i sim­ples. Tallada en ala­bas­tre, la cara és la d'una dor­ment d'una aco­llida solem­ni­tat de repòs, dar­rere les par­pe­lles tan­ca­des i la boca res­pi­rant de la qual l'escul­tor va insi­nuar un som­riure inci­pi­ent. Però som­riure pot­ser és una paraula equi­vo­cada. És de din­tre de la pedra escul­pida que bri­lla un secret de llum, de comiat reti­cent. L'eco­no­mia de línies, l'ana­to­mia de l'abs­tracció sen­si­ble, fins i tot sen­sual, no s'han tor­nat a igua­lar fins a Bran­cusi. Si la bellesa abso­luta és ja el con­vi­dat de la mort, la figura de Gui­llem Morei n'és la prova” (pàg.185). Amb un som­riure inci­pi­ent, Ermes­senda con­tem­pla ara, reti­cent d'aco­mi­a­dar-se, sem­pre pre­sent, la seva rei­vin­di­cació con­tem­porània.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.