Articles

Bíbliques

No massa sovint, però més que no pugueu pen­sar, em lle­geixo el Gènesi i l'Èxode.

No he tro­bat enlloc més una prosa tan ingènua i alhora tan sàvia com aque­lla. Alhora tan real, tan de debò per enten­dre't i enten­dre els altres.

M'hi torno. Per al Segi­mon de cal Freud el pecat ori­gi­nal és el sexe. Vaja. Pen­jant del sexe la cri­a­tura humana només fa bes­ti­e­ses. En tota la nos­tra història no n'hi ha ni un de sol que, pel sexe, hagi matat deu mili­ons d'homes. El pecat de debò, que fins mata, és voler ser déu.

Girant full i fulls, arri­bes a aque­lla colla de somi­a­trui­tes que volien fer un zig­gu­rat abas­tant el cel. No tan somi­a­trui­tes, al cap de segles bas­tim gra­ta­cels, uns mons­tres inhu­mans on no t'hi pots ima­gi­nar cap racó menut on repo­sar com al vell escó de les masies.

Sal­tant més fulls, arri­bes a l'home que ha estat fidel a Déu com ningú. Abra­ham, que fins li ofe­ria el fill si Déu volia. Això deu esva­rar les ànimes càndi­des, tot i que es decla­rin avor­tis­tes. Torno a Abra­ham, trac­tava tant de tu a tu amb Déu que gai­rebé te'ls ima­gi­nes fent el truc. Fos com fos. Sem­pre més Déu fóra el Déu d'Abra­ham, d'Isaac i de Jacob.

Els fills de Jacob, patri­ar­ques de les dotze tri­bus, feien una bona trepa. Els entens sense donar-los per la banda. Josep era el manyagó del papa i els posava ner­vi­o­sos. Però aquell noi pot­ser fou el pri­mer a poder dir el pare­nos­tre. “Per­do­neu les nos­tres cul­pes com nosal­tres per­do­nem els nos­tres deu­tors”.

La nis­saga bíblica del desert s'acaba amb aquell ganàpia del Moisès, capaç d'esban­dir a trom­pa­des els pas­tors que es bara­lla­ven l'abeu­rada amb set fills. La història de Moisès, faraó tos­sut, les pla­gues, el pas del mar Roig, el mannà, les guat­lles, l'aigua de mira­cle i els llamps i trons del Sinaí. Però omple poques pla­nes. Pla­nes i pla­nes i pla­nes de l'Èxode i els altres lli­bres de la llei. Una llei a peces menu­des. Ben sen­zill. Déu no es fiava ni de Moisès ni del poble.

Al cap de segles, les tro­na­des del Sinaí es feren molt qui­e­tes. “Benau­rats els pobres”.

No merei­xem que Déu es fiï de nosal­tres, però el seu Fill germà nos­tre li fa tenir paciència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.