Voltaire

El Japó no és un cau de morts, sinó un reactor nuclear en perill d'escalfament. Després del terratrèmol de Lisboa (1755), Voltaire intentava mostrar la seva empatia amb les deu mil víctimes d'aquell desastre: “Tot escoltant els crits de les seves veus moribundes, veient l'espectacle dels seus cadàvers fumejants, digueu-me si aquest és l'efecte de les eternes lleis que ha escollit un Déu just, bo i lliure”. El geni parisenc es dirigia indignat a una societat de capellanets que, tot i la tragèdia, vociferava la imatge d'un Déu totpoderós benigne. Però carregava sobretot contra una intel·lectualitat superba que defensava aquell món caòtic del XVIII com el millor dels possibles, on qualsevol contingència sobrehumana podia ser calculada i prevista.

Com sempre, val la pena repensar Voltaire: perquè el seu temps –la mal anomenada modernitat– inventa el nostre concepte de món global. Per parlar de la globalització, els humans hem hagut de construir un món habitable, hem hagut d'ordir tàctiques per poder viure a qualsevol racó del planeta terra. Però ara el canvi és del tot insalvable: comencem a intuir que ben aviat no podrem campar sempre per tots els indrets del globus amb seguretat (després de Japó, vindrà el big one de Califòrnia...). És simptomàtic que tots els mitjans del món no parlin dels morts japonesos i que la crisi econòmica provocada pel tsunami es tracti secundàriament: de fet, els cadàvers ja no importen en un món superpoblat i –al capdavall– el capitalisme refundarà ben aviat l'economia nipona (una mica d'injecció fiscal als bancs i llestos). El protagonista indiscutible de la tragèdia és aquest reactor, símptoma d'un món hipocondríac que voldria viure dins d'un preservatiu: espanta molt més un mort per contagi radioactiu que una víctima ofegada a l'aigua o engolida dins d'un edifici. Ja no hi ha un déu per blasmar, perquè el vàrem matar fa temps i ara no pot tenir culpa de res. Només queda aquest reactor, tòtem i tabú, que ens té amb l'ai al cor: si esclata, tots tindrem por de tenir un veí radioactiu. De l'empatia il·lustrada, hem passat a l'egoisme de la por. Però tranquils, el que els escriu tampoc no és Voltaire...